No estàs sol, no tingues por.: Incapaç.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Incapaç.

En les nits d'insomni m'assaltaven diferents imatges seues. No podia evitar que acudissin a la meua memòria. En el meu cor s'havien acumulat massa records d'ell. Quan trobaven una esquerda, per petita que fora, anaven eixint, un darrere l'altre, imparables. Vaig ser incapaç d'aturar aquesta fugida.

3 comentaris:

Marlene3 de desembre del 2011, a les 4:08
Me encanta. Una pena que ahora mismo sean unas palabras con las que me identifique demasiado...
ResponElimina
Respostes
Julia Gallego i Pérez5 de desembre del 2011, a les 8:58
Gracias. Y pasará, MY, pasará...
ResponElimina
Respostes
Marlene13 d’abril del 2012, a les 6:29
Meses después lo vuelvo a leer y vuelvo a pensar lo mismo. Es más, he hecho click sobre el link ''2 comentarios'' por ver quien había comentado este mini texto tan bonito, y me he dado cuenta de que fui yo xD No me extraña... Hoy lo vuelvo a leer, y me vuelve a encantar. Aunque por suerte no sintiéndome tan identificada :)
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Això d'estranyar, la nostàlgia i tot açò és un vers. No s'estranya un país, s'estranya el barri en tot cas, però també l'estranyes si et mudes a deu quadres. Qui es sent patriota, qui creu que pertany a un país és un tarat mental. La pàtria és un invent. Què he de veure jo amb un tucumà o amb un salteny? Són tan aliens a mi com un català o un portuguès. Són estadístiques, nombres sense cara. Una persona es sent part de molt poca gent. El teu país són els teus amics, i això sí que s'estranya. Però es passa.