Mire per un foradet de la seua habitació i puc veure com les llàgrimes rellisquen amargues per les seues galtes esborrant-li el maquillatge. Se què dia és hui, el recorde tant com tu -li dic mentre li done una forta abraçada-.
Recorde aquell dia com si fora ahir. El cel ennuvolat. El quart banc a l'esquerra entrant per la porta d'aquell parc. Aquelles ulleres negres i grans. La cara del meu iaio minuts abans. Eixe enstant, eixe moment, però sobretot aquelles paraules pronunciades per la veu quasi afònica de mamà. El va dir entre llàgrimes i se que va ser un moment extremadament difícil per a ella, a la que no a soles li va suposar haver d'enfrontar-se a les seues pors quan ella mateixa va rebre la terrible noticia, sinó també mostrar la seua cara més forta i hieràtica per traslladar amb la major enteressa i serenitat possible aquell terrible desenllaç a les seues filles petites, sentint a la mateixa vegada en el seu interior com l'ànima se li anava trencant trosset a trosset desgarradorament, el vaig poder vore reflexat als seus ulls. També recorde eixos ulls i eixa mirada que mai m'han abandonat. Però encara sent amb més força la impotència, la ràbia, el dolor, la incomprensió i en definitiva, la por que van recòrrer el cos d'aquella xiqueta rossa de poc més d'un metre d'alçada que era jo, aquell grisenc matí de novembre.
Mi apoyo más sincero.
ResponEliminaGràcies.
ResponElimina