És que estar trist tampoc és el que sembla. Quan passa alguna cosa dolenta, però dolenta de vitat, per molt que plores, el pitjor no és plorar, que això de vegades està fins i tot bé, perquè et quedes nova. El pitjor comença quan ja no pots plorar més, i aleshores t'adones que la tristesa és més aviat una cosa bruta, com un grumoll gris, espès, una pilota de fang dins dels pulmons, que pesa, i la notes al respirar, tot el temps, perquè comences a somiar que ell està viu, i et despertes genial, però després t'adones que el seu llit està buit, i aleshores, hala!, una altra vegada aquest pes, de cop, i aixecar-te, i vestir-te, i caminar amb el pit ple de fang, menjar amb el pit ple de fang, estudiar amb el pit ple de fang, parlar amb el pit ple de fang, parlar mentre notes que tens un gurmoll enorme a la gola, un grumoll espès i brut, molt brut... La tristesa és una merda, això és.
La tristessa és la nostra condició de vida, perquè la vida és difícil. A partir d'ahí, hem de trobar el petit camí cap a la felicitat. Ànim!!
ResponElimina