Dormir sola.

Era una freda nit de novembre quan Helena va eixir de casa camí a l’última trobada. En deu minuts havia arribat a la porta d’aquell bar que tants records li portava. Amb la vista fixada al cartell d’espenta penjat a la porta de cristall opac se’n va recordar d’aquella segona taula a la dreta amb el nombre 2, el seu menjar preferit: xipirons fregits, aquell aniversari sorpresa que li va preparar allí dintre, la rosa a l’entrada del bar, la primera vegada en que va acariciar la seua mà. Quan les llàgrimes estaven a punt de caure per les seues galtes, Helena va tornar al món. Va llançar un sospir i sense pensar-s’ho dues vegades va creuar tot el bar fins arribar a la barra. Només arribar el cambrer li va preguntar què volia, al que ella respongué que el que volia no estava a aquell bar. Aquest la va mirar sense entendre res.

Sense ni tan sols esperar-lo, Helena va marxar d’aquell fosc bar deixant a la barra a una dona enamorada. Va caminar trist i alliberada al temps, com el malalt gairebé terminal al que aconsegueixen extirpar-li un tumor. Ni tan sols se sentia decebuda, sabia que no aniria. Només necessitava veure-lo -es deia per a ella mateixa-, però aleshores sí podia oblidar-lo. Perquè aleshores ella volia, perquè ja no era una assignatura pendent, perquè ja no li quedava cap dubte.

Finalment va arribar a casa. Es va traure les sabates i descalça, com sempre, va anar fins al seu llit. Va tornar a llançar un sospir i va tancar els ulls. Aquella nit més que mai Helena volia dormir sola. Aquella nit més que mai volia dormir a soles amb ella.