Ara bé, tot no podia ser bo;
No m’agraden les explicacions, ni donar-les ni que me les donen, el tràfic, la música de les tendes de roba, les presses i les vesprades de diumenge. M’enerven els que no tenen dubtes i aquells que s’aferren als seus ideals sobre els de qualsevol. No m’agrada la melancolia, pensar massa ni que em facen parlar quan no tinc ganes. Odie les injustícies, la falsedat i la hipocresia. No m’agraden els dits ni les frases fetes amb les que la gent pensa que es pot eixir de qualsevol lloc. No m’agrada l’estiu. Deteste les costums, el políticament correcte. No m’agrada el Nadal ni que la gent em mire de forma estranya quan exprese això. Odie que em desperten i els despertadors. Els somnis. Els polítics que es riuen de tot el món. L’amor i el desamor, les relacions. Les olors roïnes. Els nombres impars. Odie la ignorància. No soporte les esperes, la gent que es creu superior i que per això pensa que pot mirar a la gent amb menyspreu. Com a tots, no m’agrada netejar, els dilluns ni els frigorífics buits. No m’agraden els hams ni les bales. “No soporte als que acudeixen els diumenges a l’església i els dilluns son pitjor que Satanàs”. Odie que intenten canviar-me (sense èxit, per suposat). No m’agraden els gallets de gimnàs, els prepotents ni els xulets. No soporte la “festa nacional”, ni que anomenen art a les massacres. Odie les mentides i les resignacions. Però el que més odie de veres, es odiar. No tindre mes remei que fer-ho, fins i tot sabent que no està bé, i en moltes ocasions odie amb totes les meues forces odiar-me a mi mateixa tant com ho faig.
