dissabte, 5 de maig de 2012

El Petit Príncep i tu.


Hui he tornat a obrir-te una vegada més, he olorat les teues pàgines i he recordat totes aquelles vegades que et llegia i no m'assabentava de res més que dels dibuixos, que ja em fascinaven. No obstant això, sempre vaig tindre dos persones -que hui ja no estan-; una que et llegia per a mi cada nit abans de dormir per tal de que et recordés, i una altra que, a més d'ensenyar-me les taules de multiplicar, contemplava com em passava tota la classe dibuixant Petits Prínceps que després penjava al suro de la classe.

Mai oblidaré aquell dia, feia molt poc que havia passat això i tornava a classe després d'haver perdut el meu heroi. Llavors tan sols et vas apropar a mi amb el llibre a la mà, i després de donar-me un petó (també recordaré sempre els teus llavis vermell carmí; sabies que era el meu color favorit) em vas dir: És per a tu. Conserva-lo sempre, xiqueta, prompte acabaràs de comprendre-lo i serà molt important per a tu. 

Aleshores només en tenia dos -pot ser els més importants- ara tinc la prestatgeria plena, i és tan important -o més- per a mi com tu em vas dir.

Gràcies, perquè afortunadament hi ha records que mai s'obliden.