dilluns, 14 de gener de 2013

Nombres.



En aquests temps de banalitats me'n recorde d'aquell capítol de El Petit Príncep al qual apareix l'home de negocis que es dedica a comptar estrelles; les posseeix i parla de milers de milions d'aquestes com si res.
Bé, a l'actualitat acostumem a escoltar que s'han retallat mil milions d'euros en serveis públics; que existeixen més de cinc milions de parats; que tal polític, governant o empresari ha robat no sé quants milions d'euros; que en els últims tres mesos s'han produït quasi cinquanta mil desnonaments; que tal govern rescata tal banc per set milions d'euros mentre que al mateix país, més de trenta mil famílies amb xiquets no tenen què ficar-se a la boca. Ens parlen de nombres com si res, com si aquestos no tingueren cap contingut, com si darrere d'ells no n'hi haguera gent que pateix; i a nosaltres ens sembla tan normal, ni tan sols ens sorprenem. Ja no sabem què és car i què barat, sembla que tot ha perdut el seu valor.
Malgrat això, mentre el nombre d'homes de negocis que s'omplin les butxaques -i no d'estrelles precisament- ascendeix; també creix el nombre de petits prínceps inconformistes i lluitadors que, tot i no ser uns especialistes en matemàtiques, comprenen que darrere els nombres s'amaguen persones, persones per les que paga la pena combatre.

diumenge, 16 de desembre de 2012

Smile, Knox.


Smile though your heart is achingSmile even though it's breaking.When there are clouds in the skyyou'll get by.
If you smile through your pain and sorrowSmile and maybe tomorrowYou'll see the sun come shining throughFor you.
Light up your face with gladness,Hide every trace of sadness.Although a tear may be ever so nearThat's the time you must keep on tryingSmile, what's the use of crying.You'll find that life is still worthwhile-If you just smile.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Fin.

  Sovint ens passa que veiem una pel·lícula i el final ens agafa desprevinguts, per sorpresa, i esperem ansiosament un “continuará” que lliure al protagonista d'eixe final tan indesitjable. Doncs bé, de vegades això també passa en la vida real, i ens aferrem desesperadament a eixe “continuará”, però de sobte ix un fons negre amb unes lletres blanques que diuen “fin”, seguit pels crèdits que donen per finalitzada la història. Llavors, sense cap sentit aparent, l'únic que continua és la vida.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Utòpics, idealistes, ingenus.


 De vegades, es produeixen revolucions invisibles, batalles sordes i quotidianes que no arriben als mitjans de comunicació, que són condemnades irremissiblement al silenci. Hi ha conflictes llunyans a prop de casa nostra, que mai no estan d'actualitat, que no mereixen ni una trista nota al peu en els diaris. Però existeixen també persones anònimes que es deixen la pell, que renuncien als discursos teòrics i prenen la determinació, conscient i sincera, de canviar el món que els envolta, ara i ací, posant les mans en farina, aferrant-se a l'esperança, amb totes les seues forces. Són els protagonistes d'una rebel·lió discreta, que caminen de puntetes, però dibuixen una profunda petjada en la terra. Estem parlant d'individus convencionals que not tenen por d'agafar les regnes, que cada volta que reben una punyada saben sobreposar-se i continuen avançant, amb la mirada fixa en l'horitzó, sense perdre mai de vista la utopia. Són els instigadors d'una revolta tàcita, infatigables defensors de les causes nobles, aquelles que s'escriuen amb minúscula i lletra menuda. No, no se senten excepcionals ni es consideren millors que altres. No busquen l'admiració ni tampoc la lloança de ningú, perquè, senzillament, la seua recompensa és anar-se'n a dormir cada nit amb la consciència tranquil·la. Són subversius, irreverents i contumaços. Practiquen diàriament la solidaritat i no necessiten viatjar milers de quilòmetres per plantar cara a les injustícies. Es mullen, prenen partit, mostren les dents, trauen les urpes.

Pau Alabajos.

dimecres, 12 de setembre de 2012

Mudança.

Semblava que no arribaria el moment i bé, ací està. Per ser sincers, me'n vaig amb més llàgrimes als ulls de les que pensava quan fa anys m'imaginava a aquesta ciutat. Però deixant els plors a banda, em porte moltes coses amb les que em quedaré sempre. Em quede amb els ulls brillants de ma iaia quan, entre petons, em deia “te lo mereces”; una forta abraçada d'un xipiró amb els cabells arrissats; una caixa plena d'objectes essencials per a mi; un Petit Príncep en rus; una polsera tricolor feta per un bon amic; unes innocents paraules d'un petit cigró que no volia deixar-me marxar; un xoriço sense el qual les meues llentilles no serien res; un últim 3x1 al Telepizza amb les amigues -les de vitat-; milers de cançons a l'iPod -cadascuna amb un record diferent-; un peluix d'Elly; i sobre tot, el més tendre, maternal e incondicionalment amorós dels somriures de ma mare.