dissabte, 25 de desembre del 2010

No m'agrada el Nadal.

Què per què? La llista de motius seria interminable, però permeteu-me que seleccione  els més cridaners i evidents. M’empatxa la bondat artificial de tots aquells que la resta de l’any es comporten com uns autèntics cabrons i que, en aquestes dates, son “els teus amics de l’ànima”. Em foten les maratons solidaries mediàtiques que aconsegueixen inclòs que aboquem alguna lagrimeta que permeta fer callar les nostres pobres i desastroses consciències i ens faça oblidar que la resta de l’any la gent també passa fam i necessitats. Em cabreja la incitació descarada al consumisme, fent-nos comprar tota una sèrie de productes que maleïda la falta que ens fan però que sense ells no seriem tan “nadalencs”. Em rebenta tindre que pagar sis vegades el preu habitual d’un article que, per no es sap molt bé quin estrany mecanisme (real o fingit) dispara el seu consum en Nadal. Em fa fàstic eixa falsa obligació moral que pretén forçar-nos a que ens comportem d’una determinada manera encara que la resta de l’any actuem de forma totalment oposada. I em continua fent fàstic que algú pretenga obligar-me a adequar el meu comportament a una sèrie de normes preestablertes a soles perquè és una determinada data, obligant-me a ser feliç a colp de calendari. Em farta que algú vinga a ma casa “en aquestes dates” i em mire amb una expressió a mig camí entre la sorpresa i el retret quan descobreixen que no n’hi ha ni pessebre ni arbre de Nadal. Em cabreja que cada vegada que expresse que “no m’agrada el Nadal” la gent em mire com si la estiguera insultant. Em posa dels nervis l’excessiu soroll y els descomunals munts de gent que impedeixen el més mínim moviment vages on vages. M’irrita l’interminable i continu embús. M’enfaden tots aquells que es creuen millors persones pel simple fet de donar als demés en aquestes dates una mínima porció del que els neguem la resta de l’any. I ara, podeu dir-me demagoga si vos apeteix, però, per favor, no em pregunteu per què no m’agrada el Nadal.

Pd: Bones festes d'hivern!

dimarts, 30 de novembre del 2010

30 del 11 de tots els anys.

Aquelles llàgrimes reprimides que romanien dins de mi i de les quals encara no havia aconseguit desprendre'm, van començar en aquells dies a relliscar amargues i agres per les meves galtes, estremint la meva ànima i la meva energia i fent que eixa flameta fos apagant-se gradualment; no obstant això mai va arribar a apagar-se del tot perquè allí estava mamà, sempre tirant i conduint aquell carro amb el mateix esquinçament que emprava Medea per tirar del seu carro amb els seus dos fills ja finits; però sempre amb una diferència, mamà mai haguera suportat perdre'ns en el camí i per això va lluitar per la meva germana i per mi, encara que de vegades pense que va oblidar lluita per ella, però mai va deixar que gens pogués afectar-nos més del que deuria, sempre va saber estar quan la necessitàvem i, encara que reemplaçar era impossible, va saber cobrir aquell espai tan immens que va deixar papà, ens va donar tot el que va poder i fins i tot més.



dilluns, 29 de novembre del 2010

Després d'haver acabat El llibre de les bèsties. [29-11-2010]

Per últim i parlant de tot el llibre en general he de dir que m’ha sorprès una mica, ja que al principi pensava que no tindria una trama entretinguda, però mentre continuava llegint m’he adonat que no era com pensava. Al llibre Ramon Llull reflecteix clarament el món dels humans a partir dels animals i les seues classes socials i privilegis que es veuen sobretot en diferència dels animals carnívors i herbívors. Només començar també pensava que se’m faria molt llarg, i no per les 109 pagines que te, si no pel llenguatge emprat, es a dir, el català antic que ha fet que em costara entendre una mica algunes paraules específiques, entre aquestes noms d’animals, però com abans,  a mesura que anava avançant era més fàcil d’atendre. Pel que fa a dificultat, les úniques trobades han sigut el vocabulari, com ja he dit abans, i per altra banda la constant intercalació entre els diàlegs dels personatges, que en algunes ocasions m’han embolicat i he tingut que començar a llegir la pàgina o fins i tot, el capítol sencer per comprendre de que parlaven i que tenia això a veure amb la historia. Pel demés i deixant això a banda, és un llibre molt fàcil de llegir, tant per les poquetes pàgines com per la senzilla historia. També la tesi del llibre és bastant moralitzadora, el que ha fet que m'haja agradat més. 
En conclusió i després d'haver parlat del llibre i de les dificultats trobades, he de dir que el llibre m'ha agradat més del que pensava. 




*En aquesta ocasió, pose una imatge d’una antiga edició del Llibre de les bèsties, on es veu com la rabosa mata al gall.

Després de llegir l'últim capítol del Llibre de les bèsties. [28-11-2010]

L’últim capítol també m’ha agradat prou, perquè es un final ràpid i també esperat i passa el que havia de passar. Aquest capítol podríem resumir-ho mot senzillament frases fetes com: el que la fa la paga o també, el tems posa a cadascú al seu lloc. I això, passa sempre, tant al llibre com a la vida real, per això diria que junt amb el capítol sis, ha sigut el que més m’ha agradat, perquè te un bon missatge moralitzador que ens arriba fàcilment als lectors.
Amb eixes frases fetes no vull dir que m’alegre la mort de ningú, a soles dic que se’l mereixia, tant per l’egoista que havia sigut com per la traïció que havia fet al seu amic el bou, que era molt bon animal. I això, passa sempre, tant al llibre com a la vida real, per això diria que junt amb el capítol sis, ha sigut el que més m’ha agradat, perquè te un bon missatge moralitzador que ens arriba fàcilment als lectors. 


*Com a l'últim capítol no hi havia cap imatge, he tret aquesta d'Internet; es un dibuix fet per David Ballestí amb tècnica mixta i representa en un animal a tots els animals del llibre.

Després de llegir els capítols IV, V i VI del Llibre de les bèsties. [24-11-2010]

D’aquestos tres capítols i en general del llibre que porte llegit, el capítol que menys m’ha agradat ha sigut el cinquè, en el que no hi ha tanta conversa entre els personatges i tot es redueix a les petites histories que conten els personatges, i que de vegades, i sobretot a aquest capítol es fan una mica difícils d’entendre i més d’aplicar a la història dels animals.  Pel contrari, el quart i sisè capítols són més divertits i amens, i el es mostra cada volta més, es la maldat de la rabosa que fa del rei el seu “esclau”en quant a decisions i tot el que fa és pensant únicament en sí mateixa. Però d’aquestos sense dubte el millor és el capítol sis, del que vam llegir una part a classe, aquest es el més amé i la historia es molt fàcil d’entendre, encara que tinga un mal final per al bou i el gall, que moren per l’engany de la rabosa i així aquesta, cada volta més, aconsegueix més poder. També i sobretot m'ha agradat la batalla entre el lleopard i la pantera, on al final es veu com el lleó perd els papers.


* Aquesta fotografia és la que més m'agrada de tot el llibre i es la batalla entre el lleopard i la pantera (capítol VI). 

Després de llegir els tres primers capítols del Llibre de les bèsties. [21-11-2010]

Aquestos capítols tracten des de l’elecció del lleó com a rei fins a la traïció que trama la rabosa contra el rei, enutjada per no haver sigut triada per al consell del rei.
Podem dir que el personatge protagonista dels tres capítols es la rabosa, ja que es la que més parla. Aquesta es molt parladera y en ocasions es podria dir que roïna, però també es molt sabia i intel·ligent, i te una increïble capacitat per a convèncer a tots i aconseguir el vol, això també es deu a la seua millor ferramenta: la paraula. Per suposat, altre personatge important és el lleó, que es triat rei ja que per les seues virtuts és un animal que es fa de respectar, demostra perillositat i això reflecteix molt bé a les persones que governen, ja que es creuen més poderosos. La concepció de govern que estenia era la d’un rei ferm que es sabia imposar i tenia autoritat. Per altra banda, el bou és un animal que a penes es fa de notar i no té res de poder o importància entre els demés, així com l’elefant que es utilitzat per la rabosa. En general els personatges es divideixen en herbívors com el bou, el conill o el cavall, i carnívors com el lleó, el lleopard o la serp. Ramón Llull ens presenta la distinció dels carnívors manant sobre els herbívors i això és un fet que es produeix perquè Déu ho ha volgut així. Els carnívors representen a la classe noble i els herbívors a la mitjana o baixa, ja que són manats pels carnívors.
Als tres capítols, s’intercalen histories d’humans, fonamentalment, amb el diàleg dels personatges, el que fa que el llibre siga més divertit, però també ens embolica una mica. I en definitiva, aquesta es l'única dificultat que he pogut trobar pel poquet que porte llegit, així que de moment el llibre es senzill i moralitzador i per tant, està agradant-me prou. 


*Aquesta foto és d'una historia que li conta la rabosa a l'elefant al tercer capítol, i és una imatge que m'agrada molt.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Mentides.



Mentides als dies mentides als anys
als temps de silenci i als de soledat
mentides als barris, places i mercats
al futur dels pobles i a la gent del camp

Mentides als joves, obrers i estudiants
a les seues lluites i als vells milicians
mentides als presos i als represaliats
i a les esperances dels afusellats

Tot era mentida al país dels farsants
fins que la veritat els esclatà a les mans
van fer eleccions i la van derrocar
i la gran mentida tornà a començar

Trencant el mur de les mentides del seu món
Obrirem noves escletxes on cresquen les il·lusions
Segant les cordes que empresonen el teu cor
Tallarem al moviment que es disparen les cançons
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
combatent la hipocresia i encenent les emocions
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
Atacant sempre de front les mentides del seu món

Mentides de guerres mentides de morts
als llibres d´història i als televisors
mentides de llengües, banderes i noms
mentiren al poble mentiren al món

mentides als comptes dels ajuntaments
i a les grans poltrones dels seus parlaments
mentides en forma d´urbanitzacions
i xalets de luxe entre camps de golf

Tot era mentida al país dels farsants
fins que la veritat els esclatà a les mans
van fer eleccions i la van derrocar
i la gran mentida tornà a començar

Trencant el mur de les mentides del seu món
Obrirem noves escletxes on cresquen les il·lusions
Segant les cordes que empresonen el teu cor
Tallarem al moviment que es disparen les cançons
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
combatent la hipocresia i encenent les emocions
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
Atacant sempre de front les mentides del seu món.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Fou un fred i trist novembre...

És tan trist, tan summament trist tindre que visitar-ho a aquell lloc. Possiblement siga el lloc més ple de flors de tota la ciutat, però a la vegada es tan fosc i ombrívol, tan silenciós i desolat. Sempre el mateix gris de les parets i les mateixes flors marcides. Sempre la mateixa melodia, els mateixos plors i els mateixos records tancats entre reixes. Però com cada any, cada mes i cada dia, no importa que faça fred o calor, que ploga, que diluvie o que trone... No importa res. Allí esta ella, a soles –com sempre,  perquè mai ha deixat que l’acompanyen a visitar-ho- amb un enorme ram de flors per a decorar el seu nínxol, per a que ni per un moment se li passe pel cap que s’ha oblidat d’ell –perquè allí tot continua com el primer dia que el van deixar, mai ha consentit que s’embrutara o que les flors estigueres marcides més d’unes hores, les hores que ha tardat en anar a la floristeria a comprar unes noves-  o per a parlar amb ell de la única forma que pot, per a plorar-li tot el que es mereix i recordar-li que des del dia que ell ens va deixar res ha sigut igual, la nostra vida ja no va continuar el mateix curs perquè aquí ningú s’ha oblidat d’ell. Perquè la vida es injusta i si aquell  maleït dia de novembre no se l’haguera emportat, hui com qualsevol altre dia estaríem desdejunant, menjant i sopant junts. Però tornant a la realitat, res és així ni ho serà per molt que ens faça mal i el més prop que podrem estar d’ell –a banda dels records-  és i serà sempre, a aquest lloc tan lleig des del que escric ara mateix.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

"Odie".

Ara bé, tot no podia ser bo; 
No m’agraden les explicacions, ni donar-les ni que me les donen, el tràfic, la música de les tendes de roba, les presses i les vesprades de diumenge. M’enerven els que no tenen dubtes i aquells que s’aferren als seus ideals sobre els de qualsevol. No m’agrada la melancolia, pensar massa ni que em facen parlar quan no tinc ganes. Odie les injustícies, la falsedat i la hipocresia. No m’agraden els dits ni les frases fetes amb les que la gent pensa que es pot eixir de qualsevol lloc. No m’agrada l’estiu. Deteste les costums, el políticament correcte. No m’agrada el Nadal ni que la gent em mire de forma estranya quan exprese això. Odie que em desperten i els despertadors. Els somnis. Els polítics que es riuen de tot el món. L’amor i el desamor, les relacions. Les olors roïnes. Els nombres impars. Odie la ignorància. No soporte les esperes, la gent que es creu superior i que per això pensa que pot mirar a la gent amb menyspreu. Com a tots, no m’agrada netejar, els dilluns ni els frigorífics buits. No m’agraden els hams ni les bales. “No soporte als que acudeixen els diumenges a l’església i els dilluns son pitjor que Satanàs”. Odie que intenten canviar-me (sense èxit, per suposat). No m’agraden els gallets de gimnàs, els prepotents ni els xulets. No soporte la “festa nacional”, ni que anomenen art a les massacres. Odie les mentides i les resignacions. Però el que més odie de veres, es odiar. No tindre mes remei que fer-ho, fins i tot sabent que no està bé, i en moltes ocasions odie amb totes les meues forces odiar-me a mi mateixa tant com ho faig.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Jo, I, ich, yo, je, ego o com vuigueu.

Encara que no m'agraden massa les presentacions, em presentaré per inaugurar aquest blog;

Em diuen Julia, i fa 16 anys que visc a Elx encara que espere que siguen pocs els que em queden ací. M’agraden les vesprades de pluja, l’olor de les pastisseries, passejar sense sabates per la platja, llegir, portar-li la contrària a la gent, discutir, eixir-me amb la meua sempre que puc. M’agrada tindre gent que estime al meu voltant, el dies ennuvolats, la nit, els focs artificials, els jocs de taula, correspondre a la gent que m’estima, el sucre y el menjar ràpid. M’agraden els colors, gitar-me a la gespa a pensar, la xocolata, la bona música, el nombre sis, els parcs d’atraccions y les muntanyes russes, l’adrenalina i el menjar a la planxa. M’agrada el meu llit i dormir en ell, sentir satisfacció, escoltar la cançò correcta en el moment precís, rebre missatges inesperats i acabar el que comence. M’agrada que la gent somriga, sentir una olor familiar, els llençols recentment canviats, el cine, trobar diners en llocs perduts, les cireres, la fresa i el préssec. L’hivern, els records, les fotografies, escriure tot el que se’m passa pel cap, pintar i dibuixar sense pressió. M’agrada l’olor de les gasolineres, els encreuaments de mirades, les casualitats i els dobles sentits. Les finestres que miren a la mar. Llegir una vegada darrere d’altra El Petit Príncep. Les dutxes d'aigua freda. La llibertat i el respecte. M’agraden les piruletes amb forma de cor. La olor dels llibres nous, viatjar el mes lluny possible. M'agrada fer el que vull i quan vull, encara que no és tan fàcil com m'agradaria.