diumenge, 29 de maig de 2011

I em busque...

Uns dies em repetisc que algun dia aprendré el perquè de que algunes coses existeixen, i uns altres tanque els ulls i m’en vaig a volar. I no pare de buscar-me, i done voltes i pense sense parar… I em mire al mirall, despallet, m’analitze i m’enfade una altra vegada amb mi mateixa. Busque una mentida que puga salvar-me, i mil maneres d’observar perquè no faça mal. El que sent, el que retinc i el que recorde, tot a prop de mi, per a recompondre’m, per a que em recomponga com la teua abraçada, encara que siga insubstituïble. I em busque i no em trobe… I et busque i no et trobe.


dijous, 26 de maig de 2011

El petit príncep.


-En la teua terra -va dir el petit príncep- els homes cultiven cinc mil roses en un mateix jardí... I no troben el que busquen...
-No ho troben... -vaig respondre.
-I, no obstant això, el que busquen podria trobar-se en una sola rosa o en una mica d'aigua...
-Segurament -vaig respondre.
I el petit príncep va afegir:
-Però els ulls estan cecs. Cal buscar amb el cor.

diumenge, 22 de maig de 2011

Felicitats iaia!

Perquè encara que els anys pesen tu els portes amb la felicitat que mostren les arrugues del teu rostre. Perquè sempre has sigut fidel als teus ideals i mai ningú –ni amb la força- ha pogut arrabassar-te’ls. Perquè has portat la teua ideologia fins al final i mai has tingut por de res ni ningú. Perquè sempre has lluitat pel que vols, i d’una manera o d’una altra, sempre l’has aconseguit. Perquè de vegades eres l’única que m’entén, a mi i a la meua forma de pensar. I perquè si tot s’hereta, no podria tindre una millor herència que la teua. 


divendres, 20 de maig de 2011

Assumiràs la veu d'un poble - Vicent Andrés Estellés

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.
Potser et maten o potser
s’en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
#acampadaelx

diumenge, 15 de maig de 2011

Una agulla en un pallar.

Encara que realment no ho és, de vegades sembla impossible trobar una persona diferent enmig de tot el munt de gent que va pels carrers de les ciutats com si d’una carrera es tractés. És com trobar una agulla en un pallar. 
Però de sobte, mirant entre tots eixos clons trobes una persona diferent, que destaca entre totes les altres, i no per ser la més guapa, la més alta o la més forta. No és això l’important, ni tan sols importa la seua edat, el seu sexe o la seua professió, perquè aquesta persona que ha aparegut a al teua vida per casualitat és especial i a ella no l’importa caminar en sentit oposat al munt de gent, o pensar de forma contraria als altres, és com és, i precisament això és el que la fa especial. Pot ser la imatge siga confusa, però veure-la és com contemplar una pastilla de sabó dins d’un bassal de fang. No cal dir que eixa persona és la pastilla de sabó. Si una persona està acostumada a veure un bassal de fang, al cap d’un temps no li crida l’atenció. Però si en aquest bassal cau de sobte una pastilla de sabó, la brutícia queda de nou en evidència.



dissabte, 14 de maig de 2011

Realitat.

Mai m’ha agradat recordar eixa frase, eixe instant, eixe dia, eixa suma de moments amargs que aconsegueixen esfondrar la meua enteresa, però el moment de fer front a les nostres pors  arriba tan de sobte con la mort, ens agafa desprevinguts, per sorpresa... Per ventura he dit mort?
Quan el moment d’acceptar la realitat i enfrontar-te a ella arriba als set anys d’edat et fa despertar del somni feliç: la infància es porta totes les il·lusions i la màgia que hi ha en un xiquet de cop, i els problemes, com si dir-li o no a mama que vas ser tu el que va trencar el gerro, comencen a ser substituïts per altres de diferent índole que et poden arribar a sobrepassar, no caben en la teua petita consciència que es resisteix a abandonar el teu petit món amb els teus petits problemes adaptats a la teua capacitat d’assumir, i el que és més difícil, digerir.
No hi ha dubte que tot l’anterior influirà de manera determinant en la teu posterior conducta, en la manera de veure la vida, en la manera en que et poses a tu mateix escuts invisibles i barreres perquè ningú vega com et fa mal. Serà part de la teua personalitat i et marcarà per sempre.


dilluns, 9 de maig de 2011

El món de Sofia.

D’alguna manera és una finestra oberta a l’esperança, a saber que un dia les coses podrien canviar. Perquè qui ens diu que qualsevol dia quan arribem de l’ institut i obrim la bústia no trobarem un misteriós sobre amb unes preguntes que mai ens havíem fet? O que no rebrem un curs de filosofia per correspondència? Qui ens diu que no viatjarem pel temps? O que la nostra vida no serà un conte o tan sols la imaginació d’un ser superior a nosaltres?
Perquè això sí, amics, El món de Sofia no és més especial, ni més màgic, ni més misteriós que el nostre. A la fí, ella va saber contestar a aquella complexa qüestió: “D’on ve el món?”, Sofia va aconseguir esbrinar d’on venia el seu món. Tal vegada algun dia trobem el Carreró perquè sigam nosaltres els que escrivim la nostra pròpia història. Aleshores, de la mateixa manera que Sofia va trobar la resposta a eixa difícil pregunta, nosaltres també arribarem a trobar el nostre món, el món de...

*Sofia a la pel·lícula "El món de Sofia".

diumenge, 1 de maig de 2011

Feliç dia de la mare!

Ella és el somriure que tot ho cura, la flor que mai es marceix, la mirada mai distant, el consell sempre savi, les paraules que sempre tenen raó, l’escut que tot ho resisteix. És ella la que  mai no es rendeix, la lluitadora que ho dona tot en cada batalla, la caiguda que sempre s’alça, resistent mur on recolzar-me. És un pilar en la meua història, el Sol que sempre es manté brillant, la mà que sempre m’ajudarà a alçar-me. Ella és papa i mama. I podria anomenar milers de coses més, però mai la descriuria com es mereix. Per això, encara que ella mai llegirà aquestes paraules, acabe dient que gràcies, gràcies per ser qui ets, Supermama.