dimecres, 30 de novembre del 2011

30 de novembre.

Mire per un foradet de la seua habitació i puc veure com les llàgrimes rellisquen amargues per les seues galtes esborrant-li el maquillatge. Se què dia és hui, el recorde tant com tu -li dic mentre li done una forta abraçada-.
Recorde aquell dia com si fora ahir. El cel ennuvolat. El quart banc a l'esquerra entrant per la porta d'aquell parc. Aquelles ulleres negres i grans. La cara del meu iaio minuts abans. Eixe enstant, eixe moment, però sobretot aquelles paraules pronunciades per la veu quasi afònica de mamà.  El va dir entre llàgrimes i se que va ser un moment extremadament difícil per a ella, a la que no a soles li va suposar haver d'enfrontar-se a les seues pors quan ella mateixa va rebre la terrible noticia, sinó també mostrar la seua cara més forta i hieràtica per traslladar amb la major enteressa i serenitat possible aquell terrible desenllaç a les seues filles petites, sentint a la mateixa vegada en el seu interior com l'ànima se li anava trencant trosset a trosset desgarradorament, el vaig poder vore reflexat als seus ulls. També recorde eixos ulls i eixa mirada que mai m'han abandonat. Però encara sent amb més força la impotència, la ràbia, el dolor, la incomprensió i en definitiva, la por que van recòrrer el cos d'aquella xiqueta rossa de poc més d'un metre d'alçada que era jo, aquell grisenc matí de novembre.



divendres, 11 de novembre del 2011

diumenge, 6 de novembre del 2011

Dormir sola.

Era una freda nit de novembre quan Helena va eixir de casa camí a l’última trobada. En deu minuts havia arribat a la porta d’aquell bar que tants records li portava. Amb la vista fixada al cartell d’espenta penjat a la porta de cristall opac se’n va recordar d’aquella segona taula a la dreta amb el nombre 2, el seu menjar preferit: xipirons fregits, aquell aniversari sorpresa que li va preparar allí dintre, la rosa a l’entrada del bar, la primera vegada en que va acariciar la seua mà. Quan les llàgrimes estaven a punt de caure per les seues galtes, Helena va tornar al món. Va llançar un sospir i sense pensar-s’ho dues vegades va creuar tot el bar fins arribar a la barra. Només arribar el cambrer li va preguntar què volia, al que ella respongué que el que volia no estava a aquell bar. Aquest la va mirar sense entendre res.
Sense ni tan sols esperar-lo, Helena va marxar d’aquell fosc bar deixant a la barra a una dona enamorada. Va caminar trist i alliberada al temps, com el malalt gairebé terminal al que aconsegueixen extirpar-li un tumor. Ni tan sols se sentia decebuda, sabia que no aniria. Només necessitava veure-lo -es deia per a ella mateixa-, però aleshores sí podia oblidar-lo. Perquè aleshores ella volia, perquè ja no era una assignatura pendent, perquè ja no li quedava cap dubte.
Finalment va arribar a casa. Es va traure les sabates i descalça, com sempre, va anar fins al seu llit. Va tornar a llançar un sospir i va tancar els ulls. Aquella nit més que mai Helena volia dormir sola. Aquella nit més que mai volia dormir a soles amb ella.


dimarts, 1 de novembre del 2011

1 de l'11.

És que estar trist tampoc és el que sembla. Quan passa alguna cosa dolenta, però dolenta de vitat, per molt que plores, el pitjor no és plorar, que això de vegades està fins i tot bé, perquè et quedes nova. El pitjor comença quan ja no pots plorar més, i aleshores t'adones que la tristesa és més aviat una cosa bruta, com un grumoll gris, espès, una pilota de fang dins dels pulmons, que pesa, i la notes al respirar, tot el temps, perquè comences a somiar que ell està viu, i et despertes genial, però després t'adones que el seu llit està buit, i aleshores, hala!, una altra vegada aquest pes, de cop, i aixecar-te, i vestir-te, i caminar amb el pit ple de fang, menjar amb el pit ple de fang, estudiar amb el pit ple de fang, parlar amb el pit ple de fang, parlar mentre notes que tens un gurmoll enorme a la gola, un grumoll espès i brut, molt brut... La tristesa és una merda, això és.