divendres, 25 de març del 2011

Felicitats iaio!

Hui va per ell, per l'home de la casa i de la meua vida. Perquè no m'imagine la vida sense ell i perquè mai ningú m'ha regalat uns somriures més sincers. Gràcies per haver-me ensenyat de la teua experiència i gracies per haver sigut a més d'un gran iaio, un veritable pare per a mi.

dijous, 24 de març del 2011

Dies grisos.

Hi ha dies que ixen grisos, extremadament grisos. Grisos de ciment i formigó, en els quals no trobes el teu vestit de somriures i has perdut les teues sabates d'il·lusions. L'espessa cortina de solitud no deixa que penetren els rajos de sol i il·luminen almenys una mica el teu dia. Sense saber què fer, passeges pels carrers amb pas incert, rebusques en els contenidors un tros de besada o una resta de carícies, que portar-te a la boca. T'allunyes per les sendes que no porten a cap lloc, deixant al teu pas els sospirs per a no perdre't en el camí de tornada. Eixos dies en els quals et danya l'alegria aliena, i no, no és enveja, potser siga nostàlgia d'uns altres que naixien lluminosos, dies en els quals vesties de colors i el vent et remuntava fins als núvols. En els quals el cor cremava pel foc que provocava el braç d'ell envoltant la teua cintura. Però avui, el dia ha clarejat gris, i la massa dels seus fonaments et va aixafant més i més fins a deixar-te feta un segell a l'asfalt, alguna cosa insignificant, que només tu perceps. Ells passen, et freguen, potser fins a et miren, però no et veuen, et sents a soles en mig d’un munt de gent. En els dies grisos el rellotge no funciona com normalment, no porta el mateix ritme i converteix vint-i-quatre hores en vint-i-quatre anys. Avui l'aire no fa olor a gens, també els ocells estan muts. Les teues oïdes estan sordes, i no pots sentir els seus trinats. I en fosquejar, t'engoleix la boca negra del gemec que et fa vessar llàgrimes i més llàgrimes. I retornes, amb els peus cansats i l'ànima encara més cansada, després d'haver gastat amb els teus ulls l'esfera del rellotge, que marca les hores mortes en els dies grisos, sense colors. Els estels estan apagats, fins la lluna s'ha marxat a dormir. I tu, amagada en el buit de l'últim racó dels minuts, acabes fent-te la mateixa pregunta de sempre: “Ha valgut la pena viure avui?”. Un dia de la teua existència que s'ha perdut, que s'ha dissolt en el no-res.
Potser, demà isca el sol.

dimarts, 22 de març del 2011

Impossible?

No puc evitar riure al escoltar-te dir eixa paraula; impossible. He sentit impossible? Impossible és que Michael Jackson torne a impressionar-nos en un escenari, que els Ramones tornen a tocar junts, que papà torne a abraçar-me fora don somni. Impossible és conèixer al veritable Petit Príncep, passar-me un dia sencer sense escriure, ser perfecte, volar gràcies a uns pols màgics… Hi ha centenars, milers, milions de coses que per molt que desitgem mai succeiran, però aquesta no és una d’elles. Així que no pergues el temps lamentant alguna cosa que ni tan sols has intentat, asseca’t la cara i somriu com sempre has fet. Lluita pel que vols que ja n’hi haurà temps per a coses realmente imposibles.


dissabte, 19 de març del 2011

Feliç dia del pare!

Tal volta hui hauria de ser un dia feliç, hauria de pensar que a ell li agradaria que estigués somrient, però encara que ho intente sempre mire enrere  i sense voler, una llàgrima se m’escapa, una llàgrima carregada d’impotència, tristesa, soledat i tot eixe cúmul de sentiments que des d’aquell dia i encara que també m’hagen passat coses bones, mai he deixat de sentir. Però per altra banda, pense en eixa persona exemplar, que em va ensenyar tant en tan poc de temps i aquesta vegada, la llàgrima que se m’escapa va acompanyada d’un somriure. Un somriure per a ell i a soles per a ell. Un somriure que il·lusa de mi que acompanyat d’un felicitats llançat en l’aire és l’únic regal que puc fer-li. És un somriure per a que vega que no està sol i que estiga on estiga sempre l'admirare, que hui és el seu dia i se li recorda més que mai per aquest brut món que un llunyà dia va deixar enrere.

dijous, 10 de març del 2011

Després de llegir el Tirant lo Blanc. [9-2-2011].

Per últim i parlant del llibre en general he de dir, per a començar, que he triat aquest llibre i no un dels altres, perquè com que pensava que cap m’agradaria ja que son novel·les cavalleresques o de cavalleria i eixe es un tema que no m’agrada, dintre del roí, el Tirant lo Blanc és una d’eixes novel·les que com es sol dir s’han de llegir abans de morir, ja que es la més importat de la nostra literatura, de la literatura valenciana, així que què millor oportunitat que aquest trimestre per a fer-ho.

Tenint en compte que com he dit abans mai m’han agradat aquest tipus de novel·les, el Tirant lo Blanc m’ha semblat agradable a l’hora de llegir-la, perquè no és una narració complicada d’entendre i els fets són interessants, és molt ràpida de llegir i els capítols són prou curts i detallen molt bé els fets. Crec que l’única cosa difícil del llibre és el vocabulari que de vegades és una mica difícil i he hagut de parar de llegir i buscar-ho al diccionari.

El que més ha fet que senta curiositat per seguir llegint-la i que no es faça pesada ha sigut la relació entre Tirant i Carmesina, perquè des de el començament de la seua relació he sentit curiositat per saber el que succeirà finalment i si per fi Carmesina es deciria a estar amb ell. Les relacions que van sortint pel mig i le batalles en les que s’exposa Tirant també són divertides i interessants, encara que no es massa real perquè encara que de vegades Tirant surta ferit sempre és el guanyador i no n’hi ha cap batalla que se li resisteix. 

El final de la novel·la es bastant trist perquè com ja havia comentant anteriorment Tirant mor amb molta tristesa ja que ni s’ha acomiadat de la seua amada ni ha consumat el seu amor amb ella, i quan Tirant marxa ella està tan trist com ell i per això és doblement trist, a més que també mor la pobra Plaermavida, aquest és el personatge que  més m’ha agradat, ja que sempre esta disposada per a ajudar als demés i en especial a Tirant en la seua relació amb Carmesina i sempre ingenia uns plans curiosos i també graciosos.

Concloent, no puc dir que haja sigut un llibre que m’ha agradat massa, però tampoc m’ha desagradat molt, ha sigut fàcil de llegir i no he trobat dificultats.

*Imatge de Tirant lo Blanc (l'actor Caspar Zafer) a la pel·lícula del Tirant lo Blanc.

Després de llegir els dos últims capítols del Tirant lo Blanc [9-2-2011].

Com diu el títol del capítol XIII, el tema principal és la maldat de la Viuda Reposada, durant tot el llibre ja havíem vist que aquesta no era una bona persona, però a aquest capítol queda completament al descobert. Aquesta malparla entre Tirant i Carmesina, i a aquest capítol fa creure a Tirant que Carmesina li esta enganyant amb Lauseta, el negre hortolà, i fa un pla per a que Tirant la crega: disfressa a Plaer de ma vida de l’hortolà i aquesta jugant li toca les mamelles i la besa, mentre Tirant el veu tot. Aquest quan el veu se li trenca el cor i queda completament destrossat. Però al capítol següent, quan Tirant va a partir Plaerdemavida va pujar a la galera i li va contar tota la veritat, però ja era massa tard, la mar estava tan brava que Plaerdemavida no va poder baixar-ne. Al poc temps totes les barques van naufragar i per últim la de Tirant també ho va fer, i Plaerdemavida i ell van morir.
El final del llibre no m’ha agradat ja que es molt trist, Plaerdemavida molt per error i Tirant a més de morir pel naufragi, pense que també mor per pena i penediment, ja que quan va vore que el vaixell s’inundava sabia que anava a morir lluny de la seua amada i damunt sense haver-se acomiadat d’ella, i crec que això és el més trit, no a soles que Tirant haja mort sinó que l’ha fet sense haver consolidat el seu amor amb la seua amada i tot ple de tristesa.

*Aquest és el tràiler de la pel·lícula que es va fer basant-se en el llibre del Tirant lo Blanc.

Després de llegir els capítols XI i XII del Tirant lo Blanc [8-2-2011].

Al següent capítol, els ambaixadors turcs van a Constantinoble a demanar-li a l’Emperador tres coses: la primera, firmar una treva de tres mesos, la segona, que alliberen al Gran Camarany i al Rei d’India, que els van fer presoners seus, a canvi d’or i la tercera, un pacte de pau amb la firma del casament de Carmesina i el Soldà. L’Emperador acepta la primera, però les altres les deixa enlaire i per commemorar-ho van celebrar una festa organitzada per Tirant. El millor d’aquest capítol és quan Tirant estava a la cambra de la Princesa i quasi és pillat per l’Emperador. També em sembla curiós que Tirant li dona amb el peu a Carmesina a les seues parts, i després adornà la calça i la sabata amb la que va fer això per a la següent batalla.
El tema principal del capítol XII es l’amor i millor dit els embolics amorosos. Aquest capítol ha sigut prou interessant i cal destacar a Plaerdemavida, que es molt bona persona i ajuda a Tirant tot el que pot, i a més com hem descobert a aquest capítol té un embolic amb l’Emperador, i també a la Viuda que es tot el contrari, malparla entre Tirant i Carmesina, i fa tot el possible per a que no estiguen junts, ja que aquesta esta enamorada d’ell. També cal destacar el gran amor que sent Tirant per Carmesina i que cada vegada creix més i  li produeix més dolor.

*Carmesina, Plaerdemavida i Tirant, al capítol XII quan Plaerdemavida fica al llit de Carmesina a Tirant, i aquest la toca mentre ella pensa que es Plaerdemavida.

Després de llegir els capítols IX i X del Tirant lo Blanc [7-2-2011].

Al capítol IX, el tema principal es l’amor, però Joanot Martorell no s’oblida de barrejar-lo amb la guerra. En aquest capítol, Plaerdemavida narra d’una manera molt peculiar, com si fora un somni, el que sap del que va passar la nit anterior. La postura d’Estefania em sembla una pica estúpida, ja que si no volia no tenia perquè haver accedit a gitar-se amb Diafebus. Pel contrari, Carmesina es més forta i se’l nega a Tirant.
Pel que fa al tema bèl·lic, el que més m’ha agradat ha sigut el final d’aquest capítol, quan el mariner insulta a Tirant sense saber que és ell i Tirant el deixa lliure dient: “Doneu als roïns perquè parlen bé, doneu als bons perquè no parlen mal”. A més de ser una situació graciosa, em sembla que Tirant fou astut deixant-ho marxar, perquè es cert que aquest mai més parlaria malament d’ell.
El tema principal del següent capítol, com ve diu el seu títol és La lluita de les naus. Va ser una altra batalla més guanyada per Tirant i els seus contra els turcs, encara que aquesta vegada Tirant tenia totes les de perdre, ja que els altres tenien moltes més naus i homes, però altra vegada més, Tirant ens mostra l’astut que és i posant llums a tots els vaixells fa pensar als altres que son més, aquests fugen, però l’insistent Tirant els segueix i després d’una llarga lluita, guanya. Al final d’aquest capítol, no veiem res nou, Tirant es cada vegada més admirat per l’Emperador i tot el poble i és rebut amb gran devoció.

*Tirant i Carmesina al somni de Plaerdemavida.

dimarts, 8 de març del 2011

Feliç dia de la dona!

*Nosaltres podem.
A les d’una manera o altra treballen, a les que lluiten dia a dia, a les que mai es rendixen, a les que reivindiquen els seus drets, a les que han canviat la historia i a les que ho continuen fent, a les que sofreixen, a les que mai descansen en la seua lluita, a les que prediquen amb l’exemple, a les autèntiques, a les que  mai es donen per vençudes, per a les que fan d’aquest mon un lloc millor, a les que planten cara, a les que han sentant un precedent. Des de Matilde Hidalgo de Prócel a ma mare, passant per totes les dones del planeta. Per molts anys!

Després de llegir els capítols VII i VIII del Tirant lo Blanc [6-2-2011].

El setè capítol va principal i únicament de la batalla, que al principi era entre Tirant i el rei d’Egipte, però en la que després van intervenir tots els seus homes i també altres reis. A aquest capítol, ressalta altra vegada la valentia, la força i el lluitador que es Tirant, que damunt de ser ferit per tots els llocs i de que tots anaren a per ell, mai va deixar la batalla i va continuar fins a la rendició dels enemics. També destaca la diferent manera de lluitar i organitzar-se dels cristians i els turcs, i es que, mentre Tirant organitza perfectament per ordre de armes i en files als seus homes, els turcs van tots a l’hora. La batalla va ser molt llarga i sagnant, va durar des de l’eixida del sol fins a tres hores després del migdia, quan al final, els turcs, veient-se derrotats, van fugir.
Al següent capítol, tots estan molt contents excepte Tirant, Estefania i Carmesina pels seus embolics amorosos. Estefania estava molt trista, perquè pensava que Diafebus havia mort, ja que després de la batalla ningú l’havia vist i aquesta li escriu una carta on es veu perfectament que esta molt enamorada, per a que done senyals de vida, i ell així ho fa. I Carmesina i Tirant estan tristos, perquè Carmesina s’aniria després de la celebració de la victoria i Tirant ja no podria veure-la. Per altra banda, l’Emperador després de la batalla, admira profundament, més del que ho feia abans si es que cal a Tirant i li donà el comtat de Sant Àngel on a petició de Tirant, el seu cosí seria el compte i a més l’anomena Gran Conestable. Aquella nit, els quatre enamorats van estar parlant una llarga estona a la cambra.
Aquestos capítols m'han agradat més que els anteriors, em pareixen més interessants, ja que a més de parlar de la batalla majoritàriament, també es parla de la historia d'amor de Carmesina i Tirant i Estefania i Diafebus.

*Aquesta es una fotografía de Diafebus (l'actor Charlie Cox, molt guapo, en la meua opinió) a la pel·lícula del Tirant lo Blanc. 

dilluns, 7 de març del 2011

Després de llegir els capítols V i VI del Tirant lo Blanc [5-2-2011]

Aquestos dos capítols tampoc m’han agradat massa ja que continuen amb el mateix tema que els anteriors, i a penes n’hi ha activitat externa fora del conflicte entre els cristians i els moros.
Els tucs vençuts en dues ocasions, recorren al Rei d’Egipte, que era el més intel·ligent, el més hàbil i el millor de tos els moros. Aleshores aquest acudeix al campament, on es fica amb Tirant i comencen una batalla verbal fins que aquest el tira del campament, així que el rei d’Egipte li escriu una carta a Tirant per desafiar-ho en una batalla, en aquesta d’algun mode insulta a Tirant i també a Carmesina, i això últim, el ficar-se amb Carmesina cabreja a Tirant per damunt de tot, que sent tal amor per Carmesina que lluitarà per complir la promesa que li va fer i que a la carta de contestació al rei d’Egipte la defensa a capa i espasa i accepta la batalla posant determinades condicions per a que siga justa. En aquesta carta podem vore la confiança que té Tirant en sí mateix i en allò que estima i també el concís que es per a dir el que ha de dir sense insultar com va fer el rei d’Egipte. Però també, acceptant aquella batalla estava posant en perill als seus homes, ja que si era derrotat estarien tots morts i això es el que va dir el duc de Macedònia davant de tots, el que va produir un escàndol.

*Imatge de Tirant lo Blanc.

Després de llegir els dos següents capítols del Tirant lo Blanc [4-2/2011]

Aquestos dos capítols m’han agradat menys que els anteriors, ja que la historia d’amor de Carmesina queda interrompuda per la partida de Tirant cap a la batalla i la historia es redueix a contar el que passa a aquestes batalles, excepte quan abans de partir Carmesina li dona a Tirant la camisa que porta i aquest se la posa damunt de l’armadura. Així podem vore que encara que al principi Carmesina es mostrara poc receptiva amb Tirant, en realitat l’estima.
A aquestos capítols també podem vore la gran confiança i admiració que tenen tan l’Emperador com tot el poble en Tirant, i això es normal perquè aquest a més de ser un home enginyós i llest també es molt treballador, i encara que tinguera un gran exercit que organitzava molt bé, ell personalment ho controlava tot. Això salta a la vista quan el narrador diu: mentre durava la guerra, Tirant només es despullava per canviar-se la camisa. Gràcies al seu treball i la seua organització i també gràcies al seus eficients homes, que també l’admiraven perquè es portava molt bé amb ells i inclòs els va donar diners per capturar a tres espies, Tirant aconseguí una ràpida victoria contra els turcs, però aquestos cabrejats per la seua derrota roben injustament el botí del campament dels enemics, i per tant, podem vore clarament el mal perdre que tenen els turcs davant la victoria de Tirant i els seus homes.

*La batalla.

diumenge, 6 de març del 2011

Després de llegir els dos primers capítols del Tirant lo Blanc. [2-2-2011]

El començament del llibre m'ha agradat bastant. Comença quan l’emperador de Constantinoble, preocupat per l’atac dels turcs envia una carta al Rei de Sicilia demanant l’ajuda de Tirant i ací podem vore l’admiració de tothom cap a Tirant, que d’entre tots els cavallers diuen que ell es el millor del món i només arribar a Constantinoble és anomenat Capità de l’exércit grec. Quan arriba el poble està trist per la mort del fill de l’emperador i Tirant els obliga a llevar-se l’hàbit de dol i animar-se, en cara que això es una mica irònic, ja que no van tardar en intercanviar-se els papers i Tirant es va posar trist degut al seu enamorament, podríem dir que a primera vista, de Carmesina. Aquest acaba confessant-li el seu amor d’una manera molt original i romàntica, quan aquesta li pregunta que de qui esta enamorat ell li dona un espill on Carmesina es veu reflectida, però aquesta malgrat que li havia agradat la manera el que havia fet, el rebutja.  
A aquest capítol a més de Tirant, el protagonista, també apareixen altres personatges importants com Diafebus, el cosí de Tirant que l’acompanya en tots els seus viatges i sempre és fidel a ell o la Viuda Reposada, una dona malvada que fa tot el possible perquè Tirant i Carmesina no estiguen junts.
En definitiva i com he dit abans el començament del llibre està prou bé i em pareix bastant entretingut, així que espere que el llibre continue de la mateixa manera.
*Aquesta il·lustració es de Manuel Boix i és el moment en que Tirant li confessa a Carmesina el seu enamorament, i en la meua opinió es la millor part dels dos capítols.