diumenge, 17 de juny del 2012

El discurs tabú.

Vos deixe ací el discurs que vaig escriure sobre la situació de l'educació actual i que l'equip directiu del meu institut (ara ex), l'IES Misteri d'Elx, no em va permetre llegir ahir al meu acte de graduació de 2on de Batxillerat, perquè "no era el moment de parlar d'eixes coses davant tots els pares i professors":

No ha estat un curs fàcil per a cap de nosaltres, d'això no hi ha dubte, i no solament perquè estàvem en segon de Batxillerat i els aclaparaments pels exàmens se'ns amunteguessin fins a deixar-nos gairebé sense respiració; no som els primers que hem passat per això, ni tampoc els últims. Però a més de tot el que comporta el tan temut “Segon de Batxillerat”, aquest any ens ho han posat una mica més difícil. M'estic referint, com no, a les famoses retallades, a les tisores que gairebé han estat el logotip d'aquest curs 2011/12.

Com sabem la majoria dels quals estem aquí, doncs ha estat i està a l'ordre del dia, la Generalitat no està pagant als instituts ni col·legis públics del País Valencià- entre els quals, per descomptat, es troba el nostre- pel que aquests no poden fer front a despeses tan quotidianes com les fotocòpies, els fulls o els guixos necessaris per a les classes. I a més, per si no fora poc, el govern espanyol parla d'aquestes reformes en educació que es duran a terme -de forma més severa- pròximament, i entre les quals es troben una reducció del professorat, un augment del ràtio d'alumnes per classe en secundària i Batxillerat, entre unes altres que tenen a veure també amb les Universitats i l'augment del preu de les matricules dels graus.

Voreu, ens estan retallant en educació, i l'educació és cultura, i és que què és un país sense educació? Que vinga qualsevol polític o “càrrec important”i m'ho explique. Un país sense educació, o amb un dèficit d'aquesta, és un país d'incultura, un país de futurs necis, i el que és pitjor, una joventut que el dia de demà no tindrà els seus propis criteris ni pensarà per ella mateixa, per la qual cosa serà fàcilment manipulada -tret que dispose dels diners necessaris per accedir a una educació privada-.

Doncs bé, des d'ací, els estudiants ens hem negat i ens neguem rotundament a això, i és per això que aquest curs s'han convocat més vagues i manifestacions que mai, en les quals alguns de nosaltres, recolzats i animats per algunes i alguns de les professores i professors que avui estan allí asseguts, hem participat.

Crec que parle en nom de tots quan dic que no volem que es retalle en una cosa tan important com és l'educació, un dret fonamental en una societat i un país desenvolupat com en el qual vivim. Volem una educació pública i de qualitat -sense oblidar-nos d'en valencià- i ens neguem al fet que l'educació es convertisca en un privilegi per als més rics -com va ser antany-, ni tampoc un suplici per als professors, dels quals no ens hem d'oblidar. Aquests professors que exerceixen la seva labor educativa i no són remunerats com mereixen, i em referisc tant als professors que veuran disminuïts els seus sous, com els futurs professors -potser nosaltres- que veurem reduïdes les nostres possibilitats per treballar a causa de les retallades i la reducció del professorat de determinades assignatures. 

Cal dir a més, que amb aquestes protestes o reivindicacions no pensem solament en tan sols, doncs tampoc ha estat una decisió fàcil perdre hores de classe en un curs tan important per lluitar pels nostres drets. Pensem també en els que vénen darrere, i als quals, tal vegada, els espere un futur més difícil que a nosaltres. Per descomptat, no volem que això ocorra, i per això, malgrat tots aquells que diuen que “no servirà de res” o que “som quatre gats” quan anem a manifestar-nos, els diré que ens sentim molt realitzats amb el que hem fet aquest curs, i encara que segurament aconseguiríem molt més si ens unírem tots els que avui estem aquí (alumnes, mares i pares i professores i professors), això no és excusa per deixar de lluitar. I és que si lluitem podem perdre, però sinó estem perduts, així que, amigues i amics, mares i pares, alumnes, professores i professors, la lluita continua.

Julia Gallego i Pérez.

Acompanye a més aquest text d'una foto de la graduació amb possiblement les dos millors professores i persones que m'he trobat a eixe institut. Gràcies a aquestes dos dones, que a més d'haver-me ajudat a entendre i estimar la filosofia, m'han ensenyat el valor de la lluita, la fidelitat a uns principis, la valentia i la defensa de la llibertat d'expressió per davant de tot.