diumenge, 11 de desembre de 2011

Comptat i debatut - Pau Alabajos.



Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.

País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.

País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.

País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

divendres, 9 de desembre de 2011

9 de desembre - Día de la música en català.




M'he assabentant fa uns minuts que hui és el día de la música en català al Facebook. És una difícil elecció i no sabria triar una cancó preferida en aquesta llengua, perquè moltes i molt diferents m'han acompanyant i m'acompanyaran al llarg de la meua vida. Però bé, ací vos deixe la meua petita aportació per aquest dia.

dimarts, 6 de desembre de 2011

diumenge, 4 de desembre de 2011

Vetusta Morla.


Molt GRANS anit a l'INDIELX. Va ser increïble escoltar aquesta cançó en directe. Increïble i especial.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Incapaç.

En les nits d'insomni m'assaltaven diferents imatges seues. No podia evitar que acudissin a la meua memòria. En el meu cor s'havien acumulat massa records d'ell. Quan trobaven una esquerda, per petita que fora, anaven eixint, un darrere l'altre, imparables. Vaig ser incapaç d'aturar aquesta fugida.


dimecres, 30 de novembre de 2011

30 de novembre.

Mire per un foradet de la seua habitació i puc veure com les llàgrimes rellisquen amargues per les seues galtes esborrant-li el maquillatge. Se què dia és hui, el recorde tant com tu -li dic mentre li done una forta abraçada-.
Recorde aquell dia com si fora ahir. El cel ennuvolat. El quart banc a l'esquerra entrant per la porta d'aquell parc. Aquelles ulleres negres i grans. La cara del meu iaio minuts abans. Eixe enstant, eixe moment, però sobretot aquelles paraules pronunciades per la veu quasi afònica de mamà.  El va dir entre llàgrimes i se que va ser un moment extremadament difícil per a ella, a la que no a soles li va suposar haver d'enfrontar-se a les seues pors quan ella mateixa va rebre la terrible noticia, sinó també mostrar la seua cara més forta i hieràtica per traslladar amb la major enteressa i serenitat possible aquell terrible desenllaç a les seues filles petites, sentint a la mateixa vegada en el seu interior com l'ànima se li anava trencant trosset a trosset desgarradorament, el vaig poder vore reflexat als seus ulls. També recorde eixos ulls i eixa mirada que mai m'han abandonat. Però encara sent amb més força la impotència, la ràbia, el dolor, la incomprensió i en definitiva, la por que van recòrrer el cos d'aquella xiqueta rossa de poc més d'un metre d'alçada que era jo, aquell grisenc matí de novembre.



divendres, 11 de novembre de 2011

diumenge, 6 de novembre de 2011

Dormir sola.

Era una freda nit de novembre quan Helena va eixir de casa camí a l’última trobada. En deu minuts havia arribat a la porta d’aquell bar que tants records li portava. Amb la vista fixada al cartell d’espenta penjat a la porta de cristall opac se’n va recordar d’aquella segona taula a la dreta amb el nombre 2, el seu menjar preferit: xipirons fregits, aquell aniversari sorpresa que li va preparar allí dintre, la rosa a l’entrada del bar, la primera vegada en que va acariciar la seua mà. Quan les llàgrimes estaven a punt de caure per les seues galtes, Helena va tornar al món. Va llançar un sospir i sense pensar-s’ho dues vegades va creuar tot el bar fins arribar a la barra. Només arribar el cambrer li va preguntar què volia, al que ella respongué que el que volia no estava a aquell bar. Aquest la va mirar sense entendre res.
Sense ni tan sols esperar-lo, Helena va marxar d’aquell fosc bar deixant a la barra a una dona enamorada. Va caminar trist i alliberada al temps, com el malalt gairebé terminal al que aconsegueixen extirpar-li un tumor. Ni tan sols se sentia decebuda, sabia que no aniria. Només necessitava veure-lo -es deia per a ella mateixa-, però aleshores sí podia oblidar-lo. Perquè aleshores ella volia, perquè ja no era una assignatura pendent, perquè ja no li quedava cap dubte.
Finalment va arribar a casa. Es va traure les sabates i descalça, com sempre, va anar fins al seu llit. Va tornar a llançar un sospir i va tancar els ulls. Aquella nit més que mai Helena volia dormir sola. Aquella nit més que mai volia dormir a soles amb ella.


dimarts, 1 de novembre de 2011

1 de l'11.

És que estar trist tampoc és el que sembla. Quan passa alguna cosa dolenta, però dolenta de vitat, per molt que plores, el pitjor no és plorar, que això de vegades està fins i tot bé, perquè et quedes nova. El pitjor comença quan ja no pots plorar més, i aleshores t'adones que la tristesa és més aviat una cosa bruta, com un grumoll gris, espès, una pilota de fang dins dels pulmons, que pesa, i la notes al respirar, tot el temps, perquè comences a somiar que ell està viu, i et despertes genial, però després t'adones que el seu llit està buit, i aleshores, hala!, una altra vegada aquest pes, de cop, i aixecar-te, i vestir-te, i caminar amb el pit ple de fang, menjar amb el pit ple de fang, estudiar amb el pit ple de fang, parlar amb el pit ple de fang, parlar mentre notes que tens un gurmoll enorme a la gola, un grumoll espès i brut, molt brut... La tristesa és una merda, això és.


dissabte, 22 d’octubre de 2011

Petit Príncep.


Per sort sempre hi haurà sufients petits prínceps en el món que et treguen un somriure per combatre un dia roí.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

15-O.

Ahir, 15 d'octubre de 2011, milers de persones de tot el món vam eixir als carrers i a les places. Des d'Amèrica a Àsia, des d'Àfrica a Europa, la gent es va alçar per a reclamar els seus drets i demanar una democràcia autèntica. Va arribar el moment d'unir-nos tots en una protesta no violenta a escala global. Crec que ahir va ser un gran dia.


diumenge, 19 de juny de 2011

Uf, va dir ell.

En resum, Uf, va dir ell, m’ha agradat prou. Les històries que el composen són curtes i ràpides de llegir. A més, n’hi ha de tot, històries tristes però també d’altres molt divertides i sempre amb un toc especial de l’autor que fa que aquestes històries siguen diferents i no les típiques d’un llibre juvenil. Per altra banda, els finals de totes les històries solen ser imprevistos, per això et fan mantindre l’atenció i l’interès fins al final. Altra de les coses que més m’han agradat del llibre, o més bé de l’autor, són les descripcions tan detallades que fa, perquè gràcies a elles pots situar-te i fins i tot endinsar-te perfectament en la història que estàs llegint, tant en el temps com en l’espai. Com a cosa negativa del llibre, a soles puc destacar el vocabulari, ja que he necessitat buscar moltes paraules al diccionari per tal d’entendre bé les històries, encara que això també té la seua part positiva, perquè crec que he aprés nou vocabulari. Per tant, en la meua opinió, la valoració global del llibre és molt bona.
Per acabar, a soles em queda donar les gràcies a Carles per la recomanació del llibre, que ha sigut prou encertada.


Confidència - Uf, va dir ell.

El protagonista d’aquesta història, que realment més que una història és una confidència, com el seu títol diu, és un tastaorelles. Aquest home ha canviat de treball moltes vegades i a cap d’ells s’ha sentit a gust. A la fi, mor i es dedica a escriure contes que és el que l’agrada.
Encara que aquest capítol no és el meu preferit, ha estat prou bé. És tracta d’una autobiografia però a la que l’autor li dona el seu punt humorístic i irreal, per a que així siga més divertida. Tal vegada aquest capítol siga especial per a mi perquè en algunes ocasions m’he sentit identificada amb el protagonista, no pels treballs que exerceix, sinó amb això de arribar a sentir-se bé únicament escribint.


Sobre la futilitat dels desitjos humans i Noia del mehari - Uf, va dir ell.

El protagonista del capítol Sobre la futilitat dels desitjos humans és un nàufrag que arriba a una illa deserta d’éssers humans però plena de recursos amb els que poder sobreviure. A la fi, quan creu que ha arribat la seua salvació per a tornar a la seua ciutat i la seua vida anterior, arriba a l’illa un vaixell ple de gent que fuig del frenesí del seu món actual.
Aquesta història m’ha agradat molt, a més de ser prou entretinguda, té un final inesperat. Per altra banda, crec que és un bon reflex de la realitat i la nostra vida actual, des d’un punt de vista humorístic i creatiu, clar, perquè tots hem estat farts d’aquest món en un moment donat i hem desitjat fugir, en canvi, aquell que té el que nosaltres voldríem, no l’aprecia.



Noia del Mehari és una història molt creativa, pot ser la que més, i a més amb un final prou inesperat que li dona eixe toc especial a la història. Tot comença de forma normal quan un xic i una xica amb un citroën mehari es coneixen, però quan van a tindre sexe, el xic descobreix que els pits de la noia del mehari eren transparents on dintre havia tota una flora tropical i aquest es converteix en un papagai verd groc vermell dins dels seus pits.
Llevat d’algun vocabulari una mica difícil, m’ha agradat molt aquesta història que mescla versemblança amb imaginació.


Underworld i La creació - Uf, va dir ell.

Undeworld és una història molt divertida, i a més de ser curta, l’acció es desenvolupa molt ràpidament, en tan sols unes hores. L’argument és molt absurd i fa riure; es tracta de quatre xics que quan estan atracant un banc s’adonen de que es una carnisseria, i el banc és la porta del costat.
Després de les dues anteriors històries que eren una mica tristes, aquesta m’ha agradat i m’ha tret unes rialles.


A dir veritat, La creació no es un capítol fàcil d’entendre, pel que he hagut de llegir-ho un parell de vegades. El vocabulari és prou difícil o més bé desconegut per a mi, però el crec que el més difícil és la història que es conta en sí, ja que és com una cadena, que després d’una cosa, passa altra i altra i altra, i això al final fa que et perdes. A més, tota la història i eixa cadena que he anomenat són rimes, el que per altra banda, fa la història més divertida.
Com el seu títol indica, el tema de la història és la creació, o com Déu va crear el món, però d’una manera divertida i riallera. 




Fum i Tot de prats als ulls - Uf, va dir ell.

Fum tracta d’un xic jove que sempre fa les mateixes coses i sempre va al mateix bar sense que li passe res diferent. Però una nit coneix a un xic molt estrany, el qual ix al següent dia al diari <<Atrapat quan tractava de passar per la frontera un carregament de papallones rosades.>>
És una història molt curiosa i a la vegada profunda quan el protagonista fa una molt completa descripció de la seua vida monòtona, encara que també m’ha semblat trist al final.


Tot de prats als ulls és una petita història d’amor, o més bé de desamor. El protagonista és abandonat contínuament per la seua amada, però ell encara que està molt trist, mai perd l’esperança de que aparega, i quan després de molt de temps aquesta torna a casa, ell l’espera tot deprimit i la llum i la felicitat tornen a la seua vida, i tot torna a ser com era abans.
És una història d’amor bonica, però alhora molt trista, que quan anem llegint les descripcions de la seua vida que fa el protagonista, fins i tot arriba a emocionar-nos.




Per ella.

Hui faig una petita interrupció al llibre per ella, perquè se’l mereix.

Tal vegada hauria de resultar-me fàcil escriure a algú que em coneix tant o més com jo a ella, a una persona tan important a la meua vida que des de el primer dia que va aparèixer es va guanyar un lloc al meu cor que amb el pas del temps ha anat creixent, a algú de qui fins a hui no puc dir ni una paraula lletja, ni tan sols poc bonica.
Ella és eixe somriure que ressona a la teua ànima durant segles, la càlida abraçada que et dona forces, eixa melodia que mai deixa de sonar. Ella és la flor que mai es marceix, la caiguda que sempre s’alça, eixa mà amiga que sempre estarà allà on tu estes per ajudar-te. Ella és gegant entre un món d’enanets, tan guapa per fora com per dintre, és el color que pinta un dia gris, el tractor que granet a granet desfà la teua muntanya de problemes. Ella és eixe fort mur on sostenir-te sempre que ho necessites, les paraules que sempre arribaran al teu cor. La seua guitarra y la seua musica formen part d’ella. Humilitat, senzillesa, intel·ligència personificada. I encara que la perfecció no existeix, de vegades s’assembla tant a ella que m’espanta. I què més vaig a dir? Què més podria dir? Si amb un milió de paraules mai aconseguiria descriure-la com es mereix. El més fàcil, però a la vegada mes sincer es recórrer a simplement: la millor.
Gràcies per fer-me creure en tantes ocasions que la vida és menys roïna perquè tu estàs ací i gràcies per eixes llàgrimes d’emoció que se m’escapaven ahir veient-te pujar allà a dalt, a on et mereixes, a replegar el fruit del teu treball i esforç, perquè tu sola has arribat fins a on estàs ara, i crec que per això te’l mereixes més que ningú.

Enhorabona. T’estime i estic molt orgullosa de tu.



dissabte, 18 de juny de 2011

Sobre la volubilitat de l'esperit humà i Splassshf - Uf, va dir ell.

Sobre la volubilitat de l’esperit humà és una història molt divertida i prou interessant. Cada vegada que avancem llegint Uf, va dir ell, ens adonem de la enorme imaginació i creativitat de l’autor, i en especial aquest capítol és un dels que més ens el mostra. Aquesta vegada el protagonista desenvolupa un progressiu interès per les lletres, el que el porta a alimentar-se únicament d’elles, siguen del tipus que siguen (Arial, Courier, Georgia, Times, Verdana...). El més graciós d’aquesta història és el final, quan el protagonista comença a interessar-se pels vaixells en miniatura, i pot ser també s'alimente d'ells.



El protagonista d’Splasshf, és un atractiu jove que se’n va de vacances a Lloret per a lligar, però les coses no ixen com ell vol. Quan està a punt de tindre sexe amb una catalana molt guapa no s’excita, pel que ella es queda molt trista i ell frustrat. Aquesta història no es massa interessant, però està prou bé la completa descripció que l’autor fa del temps i l’espai, ja que gràcies a això els lectors podem tindre una imatge ben nítida de la història.


divendres, 17 de juny de 2011

Sobre la no compareixença a les cites i Uf, va dir ell - Uf, va dir ell.

El capítol Sobre la no compareixença a les cites també és molt senzill, encara que una mica avorrit. L’acció es desenvolupa molt lentament, amb molts detalls, alguns que fan que la història caiga en un ritme avorrit. A més, el final és una mica decebedor perquè el protagonista no troba a qui busca i torna a casa resignat, el que ens mostra que de vegades les coses no son com volem, ni tan sols als llibres. Encara que per altra banda, no he trobat moltes dificultats en el vocabulari d’aquesta història.
Fins ara, aquest és el capítol que menys m’ha agradat.


Com les anteriors històries, Uf, va dir ell, la història que dóna títol al llibre, és molt senzilla i fàcil de llegir. A més, respecte al tema, es tracta d'una cosa tan ximple com el dia a dia d'una parella de crescuda edat, i per tant, representa la monotonia de dues persones que viuen a la mateixa casa i que sempre fan el mateix. A mi, personalment, aquesta història em recorda als meusiaios que accepten la seua monotonia sempre amb un somriure de felicitat. El final sorprèn al lector, doncs és prou imaginatiu, i crec que és això el que li dóna un toc diferent i especial a aquesta història.


En un temps llunyà - Uf, va dir ell.

Aquest capítol és molt breu, però crec que guarda molt contingut en ell mateix.  L’autor ens conta d’una manera molt creativa com l’ésser humà va crear la paraula, d’una manera totalment empirista. Com a l’anterior capítol, també n’hi ha algunes paraules que he hagut de buscar al diccionari, però és una història senzilla que m’ha agradat molt. Jo, personalment, em quede amb el final:

Va repitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l'índex i va vocalitzar dificultosament: Pso pacos païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n'acabava d'organitzar.






Història d'un amor - Uf, va dir ell.

Aquest primer capítol ha sigut per una banda fàcil de llegir i per una altra no tant com semblava. En primer lloc, és una història entretinguda i tracta un tema tan actual com és l’amor i la passió que es representa en l’acte sexual dels protagonistes. A més, es prou curta i es llegeix ràpidament. Ara bé, per altra banda, té un vocabulari prou difícil, per tant he hagut de llegir-lo amb un diccionari a prop.
En quant a la història, a penes n’hi ha acció externa, queda reduïda al intercanvi de paraules afectuoses i sexuals entre els protagonistes, que practiquen un coit que es perllonga per constants interrupcions, una d’elles que els separa molt de temps. Però quan el xic torna de la guerra, ella continua al llit esperant-lo, el que ens mostra el gran amor que senten ambdós, ja que ni el temps ni la distancia ha aconseguit apagar la seua passió i el seu amor.
En definitiva, questa història ha sigut un bon començament del llibre.


dissabte, 11 de juny de 2011

Clima i ànim.

Com diria un amic: “tira-li la culpa al clima”. Em basta amb mirar per la finestra per adonar-me de que es un bon argument. La temperatura, el vent, fa fred, plou... I jo amb eixa molèstia indescriptible. Què et passa? Què sents? -Em pregunten-. No sé. Eixa sensació de... Es com si... Bé, un petit dolor a la panxa, un poc de fred, una opressió al pit. Sí, això. La respiració que no flueix, es talla o es fa breu i ràpida. Ha de ser l’estrès o l’ansietat. O tal vegada a soles siga un mal dia entre altres.
Clar que sempre n’hi ha motius. Des d’els més primitius fins als més moderns. I no ens oblidem del clima. Tant de temps submergida en el dubte per a arribar a la conclusió de que la humitat o els núvols afecten al nostre estat d’ànim d’una manera tan directa. Per què remuntar-me a una por infantil o a un malson proper. Això sí, vos promet que podem sobreviure. O viure que és molt millor. O escriure, el que ens permet transformar-ho en paraules, compartir-ho i deixar-ho eixir. I no n’hi ha dia tan roí que no puga ser curat amb una cançó, un parell de conreus o un passeig per la platja. 


dissabte, 4 de juny de 2011

La vida sense tu.



La vida és tancar els ulls, tornar a riure, cridar al vent, sentir-nos lliures. La vida és desitjar tornar a nàixer, córrer tot sol, sentir-te créixer. La vida és el fred tallant les cares i una llàgrima incendiant les galtes. La vida és entendre que he d'aprendre, aprendre a viure la vida sense tu.

diumenge, 29 de maig de 2011

I em busque...

Uns dies em repetisc que algun dia aprendré el perquè de que algunes coses existeixen, i uns altres tanque els ulls i m’en vaig a volar. I no pare de buscar-me, i done voltes i pense sense parar… I em mire al mirall, despallet, m’analitze i m’enfade una altra vegada amb mi mateixa. Busque una mentida que puga salvar-me, i mil maneres d’observar perquè no faça mal. El que sent, el que retinc i el que recorde, tot a prop de mi, per a recompondre’m, per a que em recomponga com la teua abraçada, encara que siga insubstituïble. I em busque i no em trobe… I et busque i no et trobe.


dijous, 26 de maig de 2011

El petit príncep.


-En la teua terra -va dir el petit príncep- els homes cultiven cinc mil roses en un mateix jardí... I no troben el que busquen...
-No ho troben... -vaig respondre.
-I, no obstant això, el que busquen podria trobar-se en una sola rosa o en una mica d'aigua...
-Segurament -vaig respondre.
I el petit príncep va afegir:
-Però els ulls estan cecs. Cal buscar amb el cor.

diumenge, 22 de maig de 2011

Felicitats iaia!

Perquè encara que els anys pesen tu els portes amb la felicitat que mostren les arrugues del teu rostre. Perquè sempre has sigut fidel als teus ideals i mai ningú –ni amb la força- ha pogut arrabassar-te’ls. Perquè has portat la teua ideologia fins al final i mai has tingut por de res ni ningú. Perquè sempre has lluitat pel que vols, i d’una manera o d’una altra, sempre l’has aconseguit. Perquè de vegades eres l’única que m’entén, a mi i a la meua forma de pensar. I perquè si tot s’hereta, no podria tindre una millor herència que la teua. 


divendres, 20 de maig de 2011

Assumiràs la veu d'un poble - Vicent Andrés Estellés

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.
Potser et maten o potser
s’en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
#acampadaelx