diumenge, 19 de juny del 2011

Uf, va dir ell.

En resum, Uf, va dir ell, m’ha agradat prou. Les històries que el composen són curtes i ràpides de llegir. A més, n’hi ha de tot, històries tristes però també d’altres molt divertides i sempre amb un toc especial de l’autor que fa que aquestes històries siguen diferents i no les típiques d’un llibre juvenil. Per altra banda, els finals de totes les històries solen ser imprevistos, per això et fan mantindre l’atenció i l’interès fins al final. Altra de les coses que més m’han agradat del llibre, o més bé de l’autor, són les descripcions tan detallades que fa, perquè gràcies a elles pots situar-te i fins i tot endinsar-te perfectament en la història que estàs llegint, tant en el temps com en l’espai. Com a cosa negativa del llibre, a soles puc destacar el vocabulari, ja que he necessitat buscar moltes paraules al diccionari per tal d’entendre bé les històries, encara que això també té la seua part positiva, perquè crec que he aprés nou vocabulari. Per tant, en la meua opinió, la valoració global del llibre és molt bona.
Per acabar, a soles em queda donar les gràcies a Carles per la recomanació del llibre, que ha sigut prou encertada.


Confidència - Uf, va dir ell.

El protagonista d’aquesta història, que realment més que una història és una confidència, com el seu títol diu, és un tastaorelles. Aquest home ha canviat de treball moltes vegades i a cap d’ells s’ha sentit a gust. A la fi, mor i es dedica a escriure contes que és el que l’agrada.
Encara que aquest capítol no és el meu preferit, ha estat prou bé. És tracta d’una autobiografia però a la que l’autor li dona el seu punt humorístic i irreal, per a que així siga més divertida. Tal vegada aquest capítol siga especial per a mi perquè en algunes ocasions m’he sentit identificada amb el protagonista, no pels treballs que exerceix, sinó amb això de arribar a sentir-se bé únicament escribint.


Sobre la futilitat dels desitjos humans i Noia del mehari - Uf, va dir ell.

El protagonista del capítol Sobre la futilitat dels desitjos humans és un nàufrag que arriba a una illa deserta d’éssers humans però plena de recursos amb els que poder sobreviure. A la fi, quan creu que ha arribat la seua salvació per a tornar a la seua ciutat i la seua vida anterior, arriba a l’illa un vaixell ple de gent que fuig del frenesí del seu món actual.
Aquesta història m’ha agradat molt, a més de ser prou entretinguda, té un final inesperat. Per altra banda, crec que és un bon reflex de la realitat i la nostra vida actual, des d’un punt de vista humorístic i creatiu, clar, perquè tots hem estat farts d’aquest món en un moment donat i hem desitjat fugir, en canvi, aquell que té el que nosaltres voldríem, no l’aprecia.



Noia del Mehari és una història molt creativa, pot ser la que més, i a més amb un final prou inesperat que li dona eixe toc especial a la història. Tot comença de forma normal quan un xic i una xica amb un citroën mehari es coneixen, però quan van a tindre sexe, el xic descobreix que els pits de la noia del mehari eren transparents on dintre havia tota una flora tropical i aquest es converteix en un papagai verd groc vermell dins dels seus pits.
Llevat d’algun vocabulari una mica difícil, m’ha agradat molt aquesta història que mescla versemblança amb imaginació.


Underworld i La creació - Uf, va dir ell.

Undeworld és una història molt divertida, i a més de ser curta, l’acció es desenvolupa molt ràpidament, en tan sols unes hores. L’argument és molt absurd i fa riure; es tracta de quatre xics que quan estan atracant un banc s’adonen de que es una carnisseria, i el banc és la porta del costat.
Després de les dues anteriors històries que eren una mica tristes, aquesta m’ha agradat i m’ha tret unes rialles.


A dir veritat, La creació no es un capítol fàcil d’entendre, pel que he hagut de llegir-ho un parell de vegades. El vocabulari és prou difícil o més bé desconegut per a mi, però el crec que el més difícil és la història que es conta en sí, ja que és com una cadena, que després d’una cosa, passa altra i altra i altra, i això al final fa que et perdes. A més, tota la història i eixa cadena que he anomenat són rimes, el que per altra banda, fa la història més divertida.
Com el seu títol indica, el tema de la història és la creació, o com Déu va crear el món, però d’una manera divertida i riallera. 




Fum i Tot de prats als ulls - Uf, va dir ell.

Fum tracta d’un xic jove que sempre fa les mateixes coses i sempre va al mateix bar sense que li passe res diferent. Però una nit coneix a un xic molt estrany, el qual ix al següent dia al diari <<Atrapat quan tractava de passar per la frontera un carregament de papallones rosades.>>
És una història molt curiosa i a la vegada profunda quan el protagonista fa una molt completa descripció de la seua vida monòtona, encara que també m’ha semblat trist al final.


Tot de prats als ulls és una petita història d’amor, o més bé de desamor. El protagonista és abandonat contínuament per la seua amada, però ell encara que està molt trist, mai perd l’esperança de que aparega, i quan després de molt de temps aquesta torna a casa, ell l’espera tot deprimit i la llum i la felicitat tornen a la seua vida, i tot torna a ser com era abans.
És una història d’amor bonica, però alhora molt trista, que quan anem llegint les descripcions de la seua vida que fa el protagonista, fins i tot arriba a emocionar-nos.




Per ella.

Hui faig una petita interrupció al llibre per ella, perquè se’l mereix.

Tal vegada hauria de resultar-me fàcil escriure a algú que em coneix tant o més com jo a ella, a una persona tan important a la meua vida que des de el primer dia que va aparèixer es va guanyar un lloc al meu cor que amb el pas del temps ha anat creixent, a algú de qui fins a hui no puc dir ni una paraula lletja, ni tan sols poc bonica.
Ella és eixe somriure que ressona a la teua ànima durant segles, la càlida abraçada que et dona forces, eixa melodia que mai deixa de sonar. Ella és la flor que mai es marceix, la caiguda que sempre s’alça, eixa mà amiga que sempre estarà allà on tu estes per ajudar-te. Ella és gegant entre un món d’enanets, tan guapa per fora com per dintre, és el color que pinta un dia gris, el tractor que granet a granet desfà la teua muntanya de problemes. Ella és eixe fort mur on sostenir-te sempre que ho necessites, les paraules que sempre arribaran al teu cor. La seua guitarra y la seua musica formen part d’ella. Humilitat, senzillesa, intel·ligència personificada. I encara que la perfecció no existeix, de vegades s’assembla tant a ella que m’espanta. I què més vaig a dir? Què més podria dir? Si amb un milió de paraules mai aconseguiria descriure-la com es mereix. El més fàcil, però a la vegada mes sincer es recórrer a simplement: la millor.
Gràcies per fer-me creure en tantes ocasions que la vida és menys roïna perquè tu estàs ací i gràcies per eixes llàgrimes d’emoció que se m’escapaven ahir veient-te pujar allà a dalt, a on et mereixes, a replegar el fruit del teu treball i esforç, perquè tu sola has arribat fins a on estàs ara, i crec que per això te’l mereixes més que ningú.

Enhorabona. T’estime i estic molt orgullosa de tu.



dissabte, 18 de juny del 2011

Sobre la volubilitat de l'esperit humà i Splassshf - Uf, va dir ell.

Sobre la volubilitat de l’esperit humà és una història molt divertida i prou interessant. Cada vegada que avancem llegint Uf, va dir ell, ens adonem de la enorme imaginació i creativitat de l’autor, i en especial aquest capítol és un dels que més ens el mostra. Aquesta vegada el protagonista desenvolupa un progressiu interès per les lletres, el que el porta a alimentar-se únicament d’elles, siguen del tipus que siguen (Arial, Courier, Georgia, Times, Verdana...). El més graciós d’aquesta història és el final, quan el protagonista comença a interessar-se pels vaixells en miniatura, i pot ser també s'alimente d'ells.



El protagonista d’Splasshf, és un atractiu jove que se’n va de vacances a Lloret per a lligar, però les coses no ixen com ell vol. Quan està a punt de tindre sexe amb una catalana molt guapa no s’excita, pel que ella es queda molt trista i ell frustrat. Aquesta història no es massa interessant, però està prou bé la completa descripció que l’autor fa del temps i l’espai, ja que gràcies a això els lectors podem tindre una imatge ben nítida de la història.


divendres, 17 de juny del 2011

Sobre la no compareixença a les cites i Uf, va dir ell - Uf, va dir ell.

El capítol Sobre la no compareixença a les cites també és molt senzill, encara que una mica avorrit. L’acció es desenvolupa molt lentament, amb molts detalls, alguns que fan que la història caiga en un ritme avorrit. A més, el final és una mica decebedor perquè el protagonista no troba a qui busca i torna a casa resignat, el que ens mostra que de vegades les coses no son com volem, ni tan sols als llibres. Encara que per altra banda, no he trobat moltes dificultats en el vocabulari d’aquesta història.
Fins ara, aquest és el capítol que menys m’ha agradat.


Com les anteriors històries, Uf, va dir ell, la història que dóna títol al llibre, és molt senzilla i fàcil de llegir. A més, respecte al tema, es tracta d'una cosa tan ximple com el dia a dia d'una parella de crescuda edat, i per tant, representa la monotonia de dues persones que viuen a la mateixa casa i que sempre fan el mateix. A mi, personalment, aquesta història em recorda als meusiaios que accepten la seua monotonia sempre amb un somriure de felicitat. El final sorprèn al lector, doncs és prou imaginatiu, i crec que és això el que li dóna un toc diferent i especial a aquesta història.


En un temps llunyà - Uf, va dir ell.

Aquest capítol és molt breu, però crec que guarda molt contingut en ell mateix.  L’autor ens conta d’una manera molt creativa com l’ésser humà va crear la paraula, d’una manera totalment empirista. Com a l’anterior capítol, també n’hi ha algunes paraules que he hagut de buscar al diccionari, però és una història senzilla que m’ha agradat molt. Jo, personalment, em quede amb el final:

Va repitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l'índex i va vocalitzar dificultosament: Pso pacos païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n'acabava d'organitzar.






Història d'un amor - Uf, va dir ell.

Aquest primer capítol ha sigut per una banda fàcil de llegir i per una altra no tant com semblava. En primer lloc, és una història entretinguda i tracta un tema tan actual com és l’amor i la passió que es representa en l’acte sexual dels protagonistes. A més, es prou curta i es llegeix ràpidament. Ara bé, per altra banda, té un vocabulari prou difícil, per tant he hagut de llegir-lo amb un diccionari a prop.
En quant a la història, a penes n’hi ha acció externa, queda reduïda al intercanvi de paraules afectuoses i sexuals entre els protagonistes, que practiquen un coit que es perllonga per constants interrupcions, una d’elles que els separa molt de temps. Però quan el xic torna de la guerra, ella continua al llit esperant-lo, el que ens mostra el gran amor que senten ambdós, ja que ni el temps ni la distancia ha aconseguit apagar la seua passió i el seu amor.
En definitiva, questa història ha sigut un bon començament del llibre.


dissabte, 11 de juny del 2011

Clima i ànim.

Com diria un amic: “tira-li la culpa al clima”. Em basta amb mirar per la finestra per adonar-me de que es un bon argument. La temperatura, el vent, fa fred, plou... I jo amb eixa molèstia indescriptible. Què et passa? Què sents? -Em pregunten-. No sé. Eixa sensació de... Es com si... Bé, un petit dolor a la panxa, un poc de fred, una opressió al pit. Sí, això. La respiració que no flueix, es talla o es fa breu i ràpida. Ha de ser l’estrès o l’ansietat. O tal vegada a soles siga un mal dia entre altres.
Clar que sempre n’hi ha motius. Des d’els més primitius fins als més moderns. I no ens oblidem del clima. Tant de temps submergida en el dubte per a arribar a la conclusió de que la humitat o els núvols afecten al nostre estat d’ànim d’una manera tan directa. Per què remuntar-me a una por infantil o a un malson proper. Això sí, vos promet que podem sobreviure. O viure que és molt millor. O escriure, el que ens permet transformar-ho en paraules, compartir-ho i deixar-ho eixir. I no n’hi ha dia tan roí que no puga ser curat amb una cançó, un parell de conreus o un passeig per la platja. 


dissabte, 4 de juny del 2011

La vida sense tu.



La vida és tancar els ulls, tornar a riure, cridar al vent, sentir-nos lliures. La vida és desitjar tornar a nàixer, córrer tot sol, sentir-te créixer. La vida és el fred tallant les cares i una llàgrima incendiant les galtes. La vida és entendre que he d'aprendre, aprendre a viure la vida sense tu.