Smile, Knox.

Smile though your heart is achingSmile even though it's breaking.When there are clouds in the skyyou'll get by.
If you smile through your pain and sorrowSmile and maybe tomorrowYou'll see the sun come shining throughFor you.
Light up your face with gladness,Hide every trace of sadness.Although a tear may be ever so nearThat's the time you must keep on tryingSmile, what's the use of crying.You'll find that life is still worthwhile-If you just smile.

30N.

Sempre estaràs al meu cor.

Fin.

  Sovint ens passa que veiem una pel·lícula i el final ens agafa desprevinguts, per sorpresa, i esperem ansiosament un “continuará” que lliure al protagonista d'eixe final tan indesitjable. Doncs bé, de vegades això també passa en la vida real, i ens aferrem desesperadament a eixe “continuará”, però de sobte ix un fons negre amb unes lletres blanques que diuen “fin”, seguit pels crèdits que donen per finalitzada la història. Llavors, sense cap sentit aparent, l'únic que continua és la vida.

Utòpics, idealistes, ingenus.

 De vegades, es produeixen revolucions invisibles, batalles sordes i quotidianes que no arriben als mitjans de comunicació, que són condemnades irremissiblement al silenci. Hi ha conflictes llunyans a prop de casa nostra, que mai no estan d'actualitat, que no mereixen ni una trista nota al peu en els diaris. Però existeixen també persones anònimes que es deixen la pell, que renuncien als discursos teòrics i prenen la determinació, conscient i sincera, de canviar el món que els envolta, ara i ací, posant les mans en farina, aferrant-se a l'esperança, amb totes les seues forces. Són els protagonistes d'una rebel·lió discreta, que caminen de puntetes, però dibuixen una profunda petjada en la terra. Estem parlant d'individus convencionals que not tenen por d'agafar les regnes, que cada volta que reben una punyada saben sobreposar-se i continuen avançant, amb la mirada fixa en l'horitzó, sense perdre mai de vista la utopia. Són els instigadors d'una revolta tàcita, infatigables defensors de les causes nobles, aquelles que s'escriuen amb minúscula i lletra menuda. No, no se senten excepcionals ni es consideren millors que altres. No busquen l'admiració ni tampoc la lloança de ningú, perquè, senzillament, la seua recompensa és anar-se'n a dormir cada nit amb la consciència tranquil·la. Són subversius, irreverents i contumaços. Practiquen diàriament la solidaritat i no necessiten viatjar milers de quilòmetres per plantar cara a les injustícies. Es mullen, prenen partit, mostren les dents, trauen les urpes.

Pau Alabajos.

Mudança.

Semblava que no arribaria el moment i bé, ací està. Per ser sincers, me'n vaig amb més llàgrimes als ulls de les que pensava quan fa anys m'imaginava a aquesta ciutat. Però deixant els plors a banda, em porte moltes coses amb les que em quedaré sempre. Em quede amb els ulls brillants de ma iaia quan, entre petons, em deia “te lo mereces”; una forta abraçada d'un xipiró amb els cabells arrissats; una caixa plena d'objectes essencials per a mi; un Petit Príncep en rus; una polsera tricolor feta per un bon amic; unes innocents paraules d'un petit cigró que no volia deixar-me marxar; un xoriço sense el qual les meues llentilles no serien res; un últim 3x1 al Telepizza amb les amigues -les de vitat-; milers de cançons a l'iPod -cadascuna amb un record diferent-; un peluix d'Elly; i sobre tot, el més tendre, maternal e incondicionalment amorós dels somriures de ma mare.

Diada 11S12.

De vegades una imatge val més que mil paraules:

El discurs tabú.

Vos deixe ací el discurs que vaig escriure sobre la situació de l'educació actual i que l'equip directiu del meu institut (ara ex), l'IES Misteri d'Elx, no em va permetre llegir ahir al meu acte de graduació de 2on de Batxillerat, perquè "no era el moment de parlar d'eixes coses davant tots els pares i professors":

No ha estat un curs fàcil per a cap de nosaltres, d'això no hi ha dubte, i no solament perquè estàvem en segon de Batxillerat i els aclaparaments pels exàmens se'ns amunteguessin fins a deixar-nos gairebé sense respiració; no som els primers que hem passat per això, ni tampoc els últims. Però a més de tot el que comporta el tan temut “Segon de Batxillerat”, aquest any ens ho han posat una mica més difícil. M'estic referint, com no, a les famoses retallades, a les tisores que gairebé han estat el logotip d'aquest curs 2011/12.

Com sabem la majoria dels quals estem aquí, doncs ha estat i està a l'ordre del dia, la Generalitat no està pagant als instituts ni col·legis públics del País Valencià- entre els quals, per descomptat, es troba el nostre- pel que aquests no poden fer front a despeses tan quotidianes com les fotocòpies, els fulls o els guixos necessaris per a les classes. I a més, per si no fora poc, el govern espanyol parla d'aquestes reformes en educació que es duran a terme -de forma més severa- pròximament, i entre les quals es troben una reducció del professorat, un augment del ràtio d'alumnes per classe en secundària i Batxillerat, entre unes altres que tenen a veure també amb les Universitats i l'augment del preu de les matricules dels graus.

Voreu, ens estan retallant en educació, i l'educació és cultura, i és que què és un país sense educació? Que vinga qualsevol polític o “càrrec important”i m'ho explique. Un país sense educació, o amb un dèficit d'aquesta, és un país d'incultura, un país de futurs necis, i el que és pitjor, una joventut que el dia de demà no tindrà els seus propis criteris ni pensarà per ella mateixa, per la qual cosa serà fàcilment manipulada -tret que dispose dels diners necessaris per accedir a una educació privada-.

Doncs bé, des d'ací, els estudiants ens hem negat i ens neguem rotundament a això, i és per això que aquest curs s'han convocat més vagues i manifestacions que mai, en les quals alguns de nosaltres, recolzats i animats per algunes i alguns de les professores i professors que avui estan allí asseguts, hem participat.

Crec que parle en nom de tots quan dic que no volem que es retalle en una cosa tan important com és l'educació, un dret fonamental en una societat i un país desenvolupat com en el qual vivim. Volem una educació pública i de qualitat -sense oblidar-nos d'en valencià- i ens neguem al fet que l'educació es convertisca en un privilegi per als més rics -com va ser antany-, ni tampoc un suplici per als professors, dels quals no ens hem d'oblidar. Aquests professors que exerceixen la seva labor educativa i no són remunerats com mereixen, i em referisc tant als professors que veuran disminuïts els seus sous, com els futurs professors -potser nosaltres- que veurem reduïdes les nostres possibilitats per treballar a causa de les retallades i la reducció del professorat de determinades assignatures. 

Cal dir a més, que amb aquestes protestes o reivindicacions no pensem solament en tan sols, doncs tampoc ha estat una decisió fàcil perdre hores de classe en un curs tan important per lluitar pels nostres drets. Pensem també en els que vénen darrere, i als quals, tal vegada, els espere un futur més difícil que a nosaltres. Per descomptat, no volem que això ocorra, i per això, malgrat tots aquells que diuen que “no servirà de res” o que “som quatre gats” quan anem a manifestar-nos, els diré que ens sentim molt realitzats amb el que hem fet aquest curs, i encara que segurament aconseguiríem molt més si ens unírem tots els que avui estem aquí (alumnes, mares i pares i professores i professors), això no és excusa per deixar de lluitar. I és que si lluitem podem perdre, però sinó estem perduts, així que, amigues i amics, mares i pares, alumnes, professores i professors, la lluita continua.

Julia Gallego i Pérez.

Acompanye a més aquest text d'una foto de la graduació amb possiblement les dos millors professores i persones que m'he trobat a eixe institut. Gràcies a aquestes dos dones, que a més d'haver-me ajudat a entendre i estimar la filosofia, m'han ensenyat el valor de la lluita, la fidelitat a uns principis, la valentia i la defensa de la llibertat d'expressió per davant de tot.

El Petit Príncep i tu.

Hui he tornat a obrir-te una vegada més, he olorat les teues pàgines i he recordat totes aquelles vegades que et llegia i no m'assabentava de res més que dels dibuixos, que ja em fascinaven. No obstant això, sempre vaig tindre dos persones -que hui ja no estan-; una que et llegia per a mi cada nit abans de dormir per tal de que et recordés, i una altra que, a més d'ensenyar-me les taules de multiplicar, contemplava com em passava tota la classe dibuixant Petits Prínceps que després penjava al suro de la classe.

Mai oblidaré aquell dia, feia molt poc que havia passat això i tornava a classe després d'haver perdut el meu heroi. Llavors tan sols et vas apropar a mi amb el llibre a la mà, i després de donar-me un petó (també recordaré sempre els teus llavis vermell carmí; sabies que era el meu color favorit) em vas dir: És per a tu. Conserva-lo sempre, xiqueta, prompte acabaràs de comprendre-lo i serà molt important per a tu. 

Aleshores només en tenia dos -pot ser els més importants- ara tinc la prestatgeria plena, i és tan important -o més- per a mi com tu em vas dir.

Gràcies, perquè afortunadament hi ha records que mai s'obliden.

La vida sense tu - Obrint Pas. Burjassot, 17 de març de 2012.

Si fa dos dies escoltava aquesta cançó amb els pèls de punta, avui el faig amb més motius.

La vida és entendre que he d'aprendre, aprendre a viure la vida sense tu.

Dia de la dona.

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


M. M. Marçal.

2 de març.

 I en dies com avui recorde més que mai el seu somriure, perquè era d'eixos que no terminen quan acaben, era d'eixos que ressonen durant segles en l'ànima.

La Sra. Knox fa anys.

Hui fa anys una persona important, per no dir imprescindible hui dia. Tan sols em remet a les meues paraules d'aproximadament un any enrere: Pot ser la imatge siga confusa, però veure-la és com contemplar una pastilla de sabó dins d’un bassal de fang. No cal dir que eixa persona és la pastilla de sabó. Si una persona està acostumada a veure un bassal de fang, al cap d’un temps no li crida l’atenció. Però si en aquest bassal cau de sobte una pastilla de sabó, la brutícia queda de nou en evidència.

Per molts anys, Sra. Knox!!

Aquest desembre sense tu - Aida Sstrings.

Doncs ací estem. Hem sobreviscut a un Nadal més. A tots els supervivents -o no- va dedicada aquesta cançó.