Neu.

A molts kilòmetres de distància i més de dos mil metres d’alçada la vida es veia d’una altra manera. Matinar per fer el que més t’agrada no és el mateix que matinar per a anar a l’ institut això és clar. Alçar-nos a les 8, desdejunar, agafar el bus, arribar a l’estació, oblidar el casc per casualitat i posar-nos el barret, calçar-nos les incomodíssimes botes, posar-nos els guants, fixar-nos els esquís, agafar els bastons i tot a punt; cap al telecadires. Pujar parlant amb algú, des de política fins a baralles, i notant al mateix temps com el fred augmenta a mesura que anem pujant i per últim arribar a dalt, al cim de la muntanya, des d’allí les coses si que es veuen d’una altra manera, vore els núvols per davall de tu, admirar el paissatge mirar a baix i vore a soles la pendent de la muntanya i sentir la adrenalina corrent per dintre del teu cos que et diu que ara si, que es el moment i el lloc, i sense pensar-ho dues vegades, mirada al capdavant, pes i força cap a davant i per a baix, esquerra i dreta, flexió, extensió, gir, clavar bastó, en paral·lel i alguna “cunya” de tant en tant per no embalar-te massa encara que es inevitable, sentir la velocitat, el vent donant-te de front i sentir-te lliure, totalment lliure, sense necessitat de cridar o dir-li-ho a la gent, simplement sentint-ho tu mateix. I es aquí quan t’adones de que les 10 hores de viatge sense dubte i com cada any, han merescut la pena, perquè allí estàs tu, d’un dilluns a un divendres de matí fent el que més t’agrada, la teua gran afició desde xiquica, amb els teus amics. I si, això si es vida!
Han sigut pocs dies, un respir molt breu, però ha merescut la pena. Com sempre, la millor semana de tots ens anys. Així que fins a l'any que ve!

*Amb 4 anyets.

*Amb 17 anys.