S'ha acabat el que es donava!

Uf, va dir ell.

En resum, Uf, va dir ell, m’ha agradat prou. Les històries que el composen són curtes i ràpides de llegir. A més, n’hi ha de tot, històries tristes però també d’altres molt divertides i sempre amb un toc especial de l’autor que fa que aquestes històries siguen diferents i no les típiques d’un llibre juvenil. Per altra banda, els finals de totes les històries solen ser imprevistos, per això et fan mantindre l’atenció i l’interès fins al final. Altra de les coses que més m’han agradat del llibre, o més bé de l’autor, són les descripcions tan detallades que fa, perquè gràcies a elles pots situar-te i fins i tot endinsar-te perfectament en la història que estàs llegint, tant en el temps com en l’espai. Com a cosa negativa del llibre, a soles puc destacar el vocabulari, ja que he necessitat buscar moltes paraules al diccionari per tal d’entendre bé les històries, encara que això també té la seua part positiva, perquè crec que he aprés nou vocabulari. Per tant, en la meua opinió, la valoració global del llibre és molt bona.

Per acabar, a soles em queda donar les gràcies a Carles per la recomanació del llibre, que ha sigut prou encertada.

Confidència - Uf, va dir ell.

El protagonista d’aquesta història, que realment més que una història és una confidència, com el seu títol diu, és un tastaorelles. Aquest home ha canviat de treball moltes vegades i a cap d’ells s’ha sentit a gust. A la fi, mor i es dedica a escriure contes que és el que l’agrada.

Encara que aquest capítol no és el meu preferit, ha estat prou bé. És tracta d’una autobiografia però a la que l’autor li dona el seu punt humorístic i irreal, per a que així siga més divertida. Tal vegada aquest capítol siga especial per a mi perquè en algunes ocasions m’he sentit identificada amb el protagonista, no pels treballs que exerceix, sinó amb això de arribar a sentir-se bé únicament escribint.

Sobre la futilitat dels desitjos humans i Noia del mehari - Uf, va dir ell.

El protagonista del capítol Sobre la futilitat dels desitjos humans és un nàufrag que arriba a una illa deserta d’éssers humans però plena de recursos amb els que poder sobreviure. A la fi, quan creu que ha arribat la seua salvació per a tornar a la seua ciutat i la seua vida anterior, arriba a l’illa un vaixell ple de gent que fuig del frenesí del seu món actual.

Aquesta història m’ha agradat molt, a més de ser prou entretinguda, té un final inesperat. Per altra banda, crec que és un bon reflex de la realitat i la nostra vida actual, des d’un punt de vista humorístic i creatiu, clar, perquè tots hem estat farts d’aquest món en un moment donat i hem desitjat fugir, en canvi, aquell que té el que nosaltres voldríem, no l’aprecia.

Noia del Mehari és una història molt creativa, pot ser la que més, i a més amb un final prou inesperat que li dona eixe toc especial a la història. Tot comença de forma normal quan un xic i una xica amb un citroën mehari es coneixen, però quan van a tindre sexe, el xic descobreix que els pits de la noia del mehari eren transparents on dintre havia tota una flora tropical i aquest es converteix en un papagai verd groc vermell dins dels seus pits.

Llevat d’algun vocabulari una mica difícil, m’ha agradat molt aquesta història que mescla versemblança amb imaginació.

Underworld i La creació - Uf, va dir ell.

Undeworld és una història molt divertida, i a més de ser curta, l’acció es desenvolupa molt ràpidament, en tan sols unes hores. L’argument és molt absurd i fa riure; es tracta de quatre xics que quan estan atracant un banc s’adonen de que es una carnisseria, i el banc és la porta del costat.

Després de les dues anteriors històries que eren una mica tristes, aquesta m’ha agradat i m’ha tret unes rialles.

A dir veritat, La creació no es un capítol fàcil d’entendre, pel que he hagut de llegir-ho un parell de vegades. El vocabulari és prou difícil o més bé desconegut per a mi, però el crec que el més difícil és la història que es conta en sí, ja que és com una cadena, que després d’una cosa, passa altra i altra i altra, i això al final fa que et perdes. A més, tota la història i eixa cadena que he anomenat són rimes, el que per altra banda, fa la història més divertida.

Com el seu títol indica, el tema de la història és la creació, o com Déu va crear el món, però d’una manera divertida i riallera. 

Fum i Tot de prats als ulls - Uf, va dir ell.

Fum tracta d’un xic jove que sempre fa les mateixes coses i sempre va al mateix bar sense que li passe res diferent. Però una nit coneix a un xic molt estrany, el qual ix al següent dia al diari <<Atrapat quan tractava de passar per la frontera un carregament de papallones rosades.>>

És una història molt curiosa i a la vegada profunda quan el protagonista fa una molt completa descripció de la seua vida monòtona, encara que també m’ha semblat trist al final.

Tot de prats als ulls és una petita història d’amor, o més bé de desamor. El protagonista és abandonat contínuament per la seua amada, però ell encara que està molt trist, mai perd l’esperança de que aparega, i quan després de molt de temps aquesta torna a casa, ell l’espera tot deprimit i la llum i la felicitat tornen a la seua vida, i tot torna a ser com era abans.

És una història d’amor bonica, però alhora molt trista, que quan anem llegint les descripcions de la seua vida que fa el protagonista, fins i tot arriba a emocionar-nos.

Per ella.

Hui faig una petita interrupció al llibre per ella, perquè se’l mereix.

Tal vegada hauria de resultar-me fàcil escriure a algú que em coneix tant o més com jo a ella, a una persona tan important a la meua vida que des de el primer dia que va aparèixer es va guanyar un lloc al meu cor que amb el pas del temps ha anat creixent, a algú de qui fins a hui no puc dir ni una paraula lletja, ni tan sols poc bonica.

Ella és eixe somriure que ressona a la teua ànima durant segles, la càlida abraçada que et dona forces, eixa melodia que mai deixa de sonar. Ella és la flor que mai es marceix, la caiguda que sempre s’alça, eixa mà amiga que sempre estarà allà on tu estes per ajudar-te. Ella és gegant entre un món d’enanets, tan guapa per fora com per dintre, és el color que pinta un dia gris, el tractor que granet a granet desfà la teua muntanya de problemes. Ella és eixe fort mur on sostenir-te sempre que ho necessites, les paraules que sempre arribaran al teu cor. La seua guitarra y la seua musica formen part d’ella. Humilitat, senzillesa, intel·ligència personificada. I encara que la perfecció no existeix, de vegades s’assembla tant a ella que m’espanta. I què més vaig a dir? Què més podria dir? Si amb un milió de paraules mai aconseguiria descriure-la com es mereix. El més fàcil, però a la vegada mes sincer es recórrer a simplement: la millor.

Gràcies per fer-me creure en tantes ocasions que la vida és menys roïna perquè tu estàs ací i gràcies per eixes llàgrimes d’emoció que se m’escapaven ahir veient-te pujar allà a dalt, a on et mereixes, a replegar el fruit del teu treball i esforç, perquè tu sola has arribat fins a on estàs ara, i crec que per això te’l mereixes més que ningú.

Enhorabona. T’estime i estic molt orgullosa de tu.