dimarts, 30 de novembre de 2010

30 del 11 de tots els anys.

Aquelles llàgrimes reprimides que romanien dins de mi i de les quals encara no havia aconseguit desprendre'm, van començar en aquells dies a relliscar amargues i agres per les meves galtes, estremint la meva ànima i la meva energia i fent que eixa flameta fos apagant-se gradualment; no obstant això mai va arribar a apagar-se del tot perquè allí estava mamà, sempre tirant i conduint aquell carro amb el mateix esquinçament que emprava Medea per tirar del seu carro amb els seus dos fills ja finits; però sempre amb una diferència, mamà mai haguera suportat perdre'ns en el camí i per això va lluitar per la meva germana i per mi, encara que de vegades pense que va oblidar lluita per ella, però mai va deixar que gens pogués afectar-nos més del que deuria, sempre va saber estar quan la necessitàvem i, encara que reemplaçar era impossible, va saber cobrir aquell espai tan immens que va deixar papà, ens va donar tot el que va poder i fins i tot més.



3 comentaris:

  1. Saps? Avui és el sant del meu iaio, sempre ens hem reunit tota la família per celebrar-ho. Des de fa dos anys no i no entenc el perquè. El meu iaio hagués volgut que es seguira celebrant.
    Sento un gran buit des que no hi és, perquè ell era el meu model a seguir. Però no em puc arribar a imaginar el que és estar en la teva situació, l'he intentat perquè he estat a punt, però no he pogut.
    Ta mare deu ser una dona admirable i increïble. Igual que tu i ta germana. I espero arribar a ser-ho jo també.
    No saps com em ajuda això.

    Un gran abraçada. Susana

    PD: Disculpa el meu català (o valencià com l'anomenen a la nostra zona xD) algun dia també sabré parlar perfectament. Pels meus ovaris.

    ResponElimina
  2. Són fotos reals de la família? És Marina la que veig? I tu en la foto de dalt?

    ResponElimina
  3. Si, som papà, Marina i jo. I a dalt jo també.

    ResponElimina