Realitat.

Mai m’ha agradat recordar eixa frase, eixe instant, eixe dia, eixa suma de moments amargs que aconsegueixen esfondrar la meua enteresa, però el moment de fer front a les nostres pors  arriba tan de sobte con la mort, ens agafa desprevinguts, per sorpresa... Per ventura he dit mort?

Quan el moment d’acceptar la realitat i enfrontar-te a ella arriba als set anys d’edat et fa despertar del somni feliç: la infància es porta totes les il·lusions i la màgia que hi ha en un xiquet de cop, i els problemes, com si dir-li o no a mama que vas ser tu el que va trencar el gerro, comencen a ser substituïts per altres de diferent índole que et poden arribar a sobrepassar, no caben en la teua petita consciència que es resisteix a abandonar el teu petit món amb els teus petits problemes adaptats a la teua capacitat d’assumir, i el que és més difícil, digerir.

No hi ha dubte que tot l’anterior influirà de manera determinant en la teu posterior conducta, en la manera de veure la vida, en la manera en que et poses a tu mateix escuts invisibles i barreres perquè ningú vega com et fa mal. Serà part de la teua personalitat i et marcarà per sempre.