30 del 11 de tots els anys.

Aquelles llàgrimes reprimides que romanien dins de mi i de les quals encara no havia aconseguit desprendre'm, van començar en aquells dies a relliscar amargues i agres per les meves galtes, estremint la meva ànima i la meva energia i fent que eixa flameta fos apagant-se gradualment; no obstant això mai va arribar a apagar-se del tot perquè allí estava mamà, sempre tirant i conduint aquell carro amb el mateix esquinçament que emprava Medea per tirar del seu carro amb els seus dos fills ja finits; però sempre amb una diferència, mamà mai haguera suportat perdre'ns en el camí i per això va lluitar per la meva germana i per mi, encara que de vegades pense que va oblidar lluita per ella, però mai va deixar que gens pogués afectar-nos més del que deuria, sempre va saber estar quan la necessitàvem i, encara que reemplaçar era impossible, va saber cobrir aquell espai tan immens que va deixar papà, ens va donar tot el que va poder i fins i tot més.