dilluns, 1 de novembre del 2010

Fou un fred i trist novembre...

És tan trist, tan summament trist tindre que visitar-ho a aquell lloc. Possiblement siga el lloc més ple de flors de tota la ciutat, però a la vegada es tan fosc i ombrívol, tan silenciós i desolat. Sempre el mateix gris de les parets i les mateixes flors marcides. Sempre la mateixa melodia, els mateixos plors i els mateixos records tancats entre reixes. Però com cada any, cada mes i cada dia, no importa que faça fred o calor, que ploga, que diluvie o que trone... No importa res. Allí esta ella, a soles –com sempre,  perquè mai ha deixat que l’acompanyen a visitar-ho- amb un enorme ram de flors per a decorar el seu nínxol, per a que ni per un moment se li passe pel cap que s’ha oblidat d’ell –perquè allí tot continua com el primer dia que el van deixar, mai ha consentit que s’embrutara o que les flors estigueres marcides més d’unes hores, les hores que ha tardat en anar a la floristeria a comprar unes noves-  o per a parlar amb ell de la única forma que pot, per a plorar-li tot el que es mereix i recordar-li que des del dia que ell ens va deixar res ha sigut igual, la nostra vida ja no va continuar el mateix curs perquè aquí ningú s’ha oblidat d’ell. Perquè la vida es injusta i si aquell  maleït dia de novembre no se l’haguera emportat, hui com qualsevol altre dia estaríem desdejunant, menjant i sopant junts. Però tornant a la realitat, res és així ni ho serà per molt que ens faça mal i el més prop que podrem estar d’ell –a banda dels records-  és i serà sempre, a aquest lloc tan lleig des del que escric ara mateix.

2 comentaris: