dimarts, 22 de març de 2011

Impossible?

No puc evitar riure al escoltar-te dir eixa paraula; impossible. He sentit impossible? Impossible és que Michael Jackson torne a impressionar-nos en un escenari, que els Ramones tornen a tocar junts, que papà torne a abraçar-me fora don somni. Impossible és conèixer al veritable Petit Príncep, passar-me un dia sencer sense escriure, ser perfecte, volar gràcies a uns pols màgics… Hi ha centenars, milers, milions de coses que per molt que desitgem mai succeiran, però aquesta no és una d’elles. Així que no pergues el temps lamentant alguna cosa que ni tan sols has intentat, asseca’t la cara i somriu com sempre has fet. Lluita pel que vols que ja n’hi haurà temps per a coses realmente imposibles.


3 comentaris:

  1. He de fer un comentari general sobre el teu blog i et dic que, en general, mantens un molt bon nivell: es nota que t'agrada escriure i que agraeixes eixos breus moments d'intimitat amb el paper o amb la pantalla que ens permeten de passar la vida a net. També he de dir que m'agraden més els posts que dediques a aspectes generals de la vida que aquells que dediques al llibre de lectura, que tinc la sensació que no t'ha entusiasmat massa. En tot cas, intentarem que el llibre del tercer trimestre estiga més d'acord amb les teues expectatives, per res del món voldria perdre per al valencià una lectora com tu.

    ResponElimina
  2. Impossibles? Sí, de coses n'hi ha tantes impossibles i n'hi ha tantes possibles. Ara bé, com dius, per a què pensar a l'impossible? És més, per a què pensar al possible? Si pensem a priori que una cosa és possible o impossible condicionem el actes i per tant l'aprenentatge. Potser que una cosa siga possible o impossible, la experiència el dirà.
    André Paul Guillaume Gide deïa al seu Diari: «Non s’efforcer vers le plaisir, mais trouver le plaisir dans l’effort même, c’est le secret du bonheur.»

    ResponElimina